Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2009

Com també ha de ser!

Imatge
La gent que llegeix, a vegades, es reuneix per compartir les impressions, les sensacions que li ha despertat la lectura d’un llibre. A vegades es reuneix en una biblioteca, en un cafè o en una llibreria. A vegades, aquesta gent que llegeix és tan amable que em convida a la seva tertúlia literària. I així va ser que la setmana passada vaig fer cap a L’Espolsada llibres per afegir-me al seu club de lectura i comentar En lloc segur de Wallace Stegner . L’exemplar l’havia comprat allà mateix en la meva primera visita, ja feia uns mesos, i l’havia llegit per recomanació de la Fe, la conductora del club i llibretera de L’Espolsada. M’hi vaig incorporar tard (sortir a 2/4 de 8 de Barcelona en cotxe és una experiència dantesca) i la tertúlia ja estava començada, però malgrat aquest inconvenient em vaig sentir molt ben acollida. Les lectores del club (només hi havia un lector), estaven del tot engrescades comentant la personalitat dels personatges protagonistes de la novel·la, un dels al·licie

Fes una frase amb...

Imatge
No recordo si, com a alumna, vaig fer gaires exercicis de Fes una frase amb les paraules següents. En canvi, en el temps –igualment llunyà– en què em vaig dedicar a fer algunes classes particulars (n’havia arribat a fer de mates!!!), m’agradava molt preparar aquest tipus d’exercici, sobretot després de la lectura d’algun text o de fer algun dictat. I així ha estat que m’he empescat la manera de presentar-vos una colla de nous blogs que podreu enllaçar a partir d’avui des de Llegeixes o què?! Espero que us agradin, els blogs* i les frases. Busco el meu lloc al món, però l’ espai de llibres m’impedeix sortir d’aquestes quatre parets, plenes de paraules. El meu esperit viatger és gairebé nul, encara que m’hagués agradat viatjar a la Nau Argos , no em pregunteu per què... No el puc considerar llunàtic , bàsicament perquè ens coneixem poc... Potser d’aquí a un temps us en podré dir alguna cosa. Entre nebuloses m’hi podria perdre però no ho faré. M’estimo més que altres m’ho expliquin (ai

Descobrir i voler conèixer més

Imatge
El que primer et crida l’atenció quan obres el llibre és que les pàgines semblen fotocopiades. Fa la impressió que l’editorial ha aprofitat “la tripa” de la primera edició (de l’any 1984) i, per a publicar-lo en aquesta col·lecció, només s’ha molestat en canviar-li la portada. Una llàstima, perquè una revisió del text sempre s’agraeix. Trena de cendra està escrit en primera persona i s’adreça a una persona, precisament, que mai no va poder llegir-lo. Cal tenir-ho en compte. Confesso que durant la lectura dels primers capítols (tots més aviat breus, sense títol, encapçalats pel número romà corresponent), m’intrigava saber si tot el llibre aguantaria aquest plantejament. He de dir-vos que sí, que la ploma de la Carme Guasch no defalleix en cap moment dels tres capítols en què ens presenta el llibre. Per a mi, Trena de cendra és un llibre escrit com a teràpia. Em sembla que la Carme Guasch va sentir la necessitat d’escriure’l, sobretot, per justificar els anys que havia mentit al seu

A fora, l’estepa era immensa i silenciosa

Imatge
Aquesta és una de les frases que em van agradar de L’estepa infinita , d’Esther Hautzig. Aquesta vegada –no recordo el motiu– no vaig subratllar el llibre, però sí que vaig anar plegant les puntes de les pàgines on hi havia alguna cosa que em cridava l’atenció. Així, el meu exemplar ha quedat ben boterut, perquè per una banda, com és habitual, a més de fragments o frases que m’agraden, vaig prendre nota de les paraules noves (ràfecs, ensibornar) que vaig conèixer gràcies a la traducció d’ Anna Llisterri i, per l’altra, precisament, vaig anotar algunes opcions de la traducció que no m’havien acabat de convèncer, de les quals us en detallo un parell: Em vaig asseure a mirar pel forat i, tota sorpresa, vaig veure que en aquella petita estació hi havia tot de gent donant voltes al voltant dels primers vagons del tren. (pàgina 41) Després de setmanes de penombra, la llum del dia era massa ; massa intensa, massa estranya. Al meu voltant, notava més que no pas veia la presència de centenar