divendres, 28 de març de 2008

Per on començar?

Reviso la llista de posts pendents i els pèls del cap em queden de punta!!!

Per on començar?

La mandra està a punt d’abduir-me, però llavors em topo amb una revista Reflexions entorn de la dansa que em deixa fascinada: pel seu disseny, per la qualitat del paper i de la impressió i, també, pel fet que sigui gratuïta (falsament gratuïta, és clar, està pagada amb els nostres impostos, segurament).

Per on començar?

Fàcil, m’enganxo al primer text, de l’admirat Enrique Vila-Matas... Sí, sí, heu llegit bé! Vila-Matas en una revista de dansa!!! Només us puc dir que la inspiració del seu article és una fotografia de “visionatge obligat”, una imatge deliciosa...

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...



Il·lustra el post de la troballa surrealista, un element surrealista per excel·lència, Telèfon afrodisíac blanc,
de Salvador Dalí i Edward James (1938)

dissabte, 22 de març de 2008

Poc a poc i bona lletra

Animada pels comentaris deixats aquests darrers dies, agafo el Cultura de l’Avui del passat 13 de març per veure si m’engresco a llegir –i comentar aquí- alguna cosa.

I començo a fer la llista de possibles candidats a fer-me sortir d’aquest estat d’ensopiment lector i blogaire:

Primer: tot i que no correré a comprar-lo (i fins i tot potser esperi que alguna ànima caritativa me’l regali), he de reconèixer que L’últim patriarca de Najat El Hachmi em crida l’atenció. Em tiren enrera, però, dues coses: les 332 pàgines del llibre i la darrera frase de la crítica de Xavier Pla: “Ara que ja té el destí marcat, caldrà veure com avança en el camí”, frase que no vol dir altra cosa (i que per cert, es repeteix sovint a les crítiques a autors novells o llibres primerencs) que: “Ens ha agradat però vigila per la propera; si la cagues t’estarem esperant”.

Segon: la crítica de Trena de cendra de Carme Guasch està acompanyada per una foto entranyable de l’autora, ja desapareguda, i d’un dels seus fills. No he llegit cap llibre de Carme Guasch, encara, però em fa il·lusió recordar que vaig sentir parlar d’ella per primer cop –i d’això en fa pràcticament quatre dies- parlant amb una altra de les seves filles, la Sílvia Soler, durant un de les emissions del nostre inclassificable programa de ràdio Llegeixes o què?! Potser només per això ja el llegiria, però un fragment de la crítica de David Castillo m’acaba de decidir: “Trena de cendra, una obra mestra, testimonial, dolorosa, desesperadament poètica sobre la mort del seu company, plena de referències autobiogràfiques, d’una força que recorda relats semblants de Peter Handke i de Paul Auster, o, per la temàtica elegíaca, els poemes de Fina Vidal a Dues veles blanques, o de Joan Margarit a Joana.”

Sento que em deixondeixo... Ara només cal estalviar 40 euros i passar per davant d’alguna llibreria.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...

La imatge que il·lustra el post és de S. Clément

divendres, 14 de març de 2008

Custòdia compartida

Consultades les millors especialistes del món mundial en diferents anomalies apàtiques, el tractament proposat és el següent:

- allunyament, separació momentània i evidentment amistosa, de les dues meitats de Llegeixes o què?!, per tal que superin la seva respectiva apatia.

- que cadascuna de les meitats de Llegeixes o què?! s’ocupi “de les seves coses” i que llegeixi i pengi el que li plagui en aquest magnífic –ara apàtic– i incomparable blog.

En resum: custòdia compartida.


Es recomana que, sense forçar la màquina, les dues meitats enfoquin la seva tasca bloguera amb feines que suposin una dedicació que sigui, per damunt de tot, plaent.

I que recuperin el plaer de parlar de llibres i, sobretot de lectures.

Com va dir aquella: “Que tingueu sort!”.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...



Il·lustra el post "Proxemia", de Mariela Yeregui