dimarts, 24 de maig de 2016

Malalta de lectura

Hi havia una vegada, una malalta de lectura que es va apuntar a un club de lectura  –valgui la redundància– que es va crear al Facebook.

El cas és que la malalta de lectura s'hi va apuntar sense ser conscient de la feinada que «ja portava de casa», però amb tota la il·lusió de compartir el plaer de llegir amb altres persones de condicions, edats, gustos... ben diversos.

El primer dia que va anar al club de lectura (perquè es tractava «d'anar-hi», no de participar-hi virtualment), la malalta de lectura estava una mica nerviosa. Feia massa temps que estava «a l'altra banda» d'una trobada entre lectors, allà on has de proposar camins, donar paraules, organitzar dinàmiques... El llibre escollit aquell cop era per a ella una relectura, La campana de vidre de Sylvia Plath, i se'n va parlar, però fluix...

El segon dia que la malalta de lectura es va poder acostar al club no havia acabat de llegir el llibre proposat. Es tractava de Las dimensiones finitas d'A.G. Porta. Val a dir que no hi va posar molt interès i la feina lectora acumulada durant el curs començava a pesar-li.

Però vet aquí que demà mateix, la malalta de lectura té una nova cita amb la gent del club i aquesta vegada està entusiasmada perquè el llibre que compartiran és brutal, d'aquells de «traca i mocador», un recull de contes extraordinari que l'acompanyarà durant molt de temps. El llibre en qüestió és Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin, en traducció excel·lent i magnífica d'Albert Torrescasana.

Empeltada per la seva faceta de comunicadora més professional, la malalta de lectura ens proposa alguns fragments –«només» dels deu primers contes– que li han agradat especialment, i que trobareu a continuació:

De «La bugaderia de l'Angel»:

Els que diuen que saben com se sent algú altre són uns carallots. (p. 33)

Tinc tirada a fer moltes generalitzacions infundades sobre les persones, com ara que a tots els negres els agrada en Charly Parker, que els alemanys són horribles i que tots els indis tenen un sentit de l'humor estrany semblant al de la meva mare. (p. 35)


De «Manual per a dones de fer feines»:

Només robo pastilles per dormir, no fos que un dia les necessités. (p. 57)

El doctor pren pastilles de belladona. No sé què fan, però m'agradaria que fos el meu nom. (p. 63)


De «El meu joquei»:

Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el kimono. (p. 71)

De «El Tim»:

Ben mirat, el món que coneixia no era millor que el que ells tenien el valor de desafiar. (p. 76)

De «Punt de vista»:

Gairebé tots els escriptors aprofiten accessoris i decorats de la seva vida. (p. 85)

Se'm fa una muntanya escriure sobre el diumenge. Plasmar aquella sensació buida i allargassada dels diumenges. Cap carta i els tallagespes llunyans, l'abatiment. (p. 87)


De «El primer centre de desintoxicació»:

...Estava fora de si quan la van portar, vinga hostiar aquell poli xino. En Wong. I llavors li va venir un atac de cal Déu, es va passar tres minuts xocant per tot arreu com un pollastre sense cap. (p. 91)

De «Dolor fantasma»:

No he entès mai que hi hagi tantes persones quasi analfabetes que llegeixin tant la Bíblia. No és fàcil. De la mateixa manera que em sorprèn que hi hagi tantes modistes incultes en aquest món que se'n surtin tan bé a l'ora de posar mànigues i cremalleres. (p. 99)

De «Mossegades de tigre»:

Jo havia arribat a pensar que si un tigre gran i vell m'arrencava la mà d'una mossegada i anava corrents a veure la mare, es limitaria a encastar-me uns quants diners al monyó. O que en faria broma. «Què és això, el soroll d'una mà que aplaudeix?». (p. 109)

Com diria la malalta de lectura: "Jo no m'ho perdré, com hi ha món!"

dijous, 5 de maig de 2016

Llegim “Porexpan i Polaroids”

La meva vida com a lectora seria ben diferent si no em dediqués a “conduir” clubs de lectura. Això és un fet.

El cas és que llegeixo i llegeixo, i d’aquesta manera –amb l’“excusa” dels clubs de lectura– descobreixo llibres, autors, traduccions, editorials... que, com a lectora “normal i corrent”, probablement m’haurien passat desapercebuts.

Però a can Llegeixes o què!?, els clubs de lectura –i la vida!– ho posen tot a lloc, i així ha estat com ha arribat a les meves mans Porexpan i Polaroids de Xavi Ballester, el proper recull que compartirem al club de lectura ‘Posa un conte a la teva vida’ de la Llibreria Atzavara, un llibre on precisament les reflexions sobre la vida dels protagonistes de les històries que en Xavi ens explica és el que més m'ha cridat l'atenció.

Com és habitual, aquí sota trobareu fragments dels contes, que voldria destacar amb la intenció d'engrescar-vos a llegir el llibre i/o a participar al club de lectura:

“En Gerard Molins deia que les paraules ressonaven millor dins de les habitacions buides, que assolien el seu significat ple i prenien una dimensió completa. [...] Deia que per poder copsar la vertadera dimensió de la seva desolació calia escoltar-los en una habitació on just uns dies abans havia existit l’amor i la tendresa d’altres amants desconeguts.” (“L’estornell”, p. 8).

“L'amor i la pluja, vet aquí la diferència entre les parelles enamorades i les que ja no ho estan. Els dies de pluja, a la parella enamorada no els fa res amarats d'aigua. Ans al contrari, serà una bona excusa per despullar-se. En canvi, la parella que ja no està enamorada arriba a a casa entre renecs perquè l'aigua els ha fet malbé les jaquetes de pell i deixaran el passadís ple de petjades. La pluja i l'amor. (“Goril·les, p. 30).

“Al cap i a la fi, sempre tornem als llocs on ens han estimat.” (“Voldries ser gat, però ets gos”, p. 38).

“Si un arbre mor i no hi ha ningú que escolti la la seva caiguda, ha mort realment? Si ningú no llegeix un llibre, aquest llibre existeix? Si dos amants secrets s'estimen cada nit en una habitació d'hotel i mai ningú no els veu, qui donarà testimoni del seu amor quan ells morin? Com sé que no ets amb mi? Com sé que no ets més mentida que en Bin Laden?” (“Bin Laden, tu i jo”, p. 62).

“És aquesta por traïdora la que em fa prometre ximpleries davant del mirall del lavabo com ara que mai més no tornaré a trepitjar el Maresme. Per un moment, em sembla un excel·lent títol per a una cançó, però la llàstima és que mai no podré posar-li la música perquè de música no en sé, tot i que, ben mirat, si més no, jo tinc un títol, quan la majoria de gent es passa la vida sens ni tan sols una bona estrofa.” (“Autopista C-32”, p. 69).

“Tot és immediat i alhora intemporal, l'únic que compta és l'ara. En els hotels AC, tots els espais són idèntics, l'únic lloc important és allà on ets tu, a dins, tant se val quina ciutat sigui la que fuig embogida enlloc, allà fora.” (“Porexpan i Polaroids”, p. 81).

“Les desgràcies no ens escullen, som nosaltres els qui les escollim, som nosaltres el qui decidim ser escollits, som nosaltres els qui decidim si un fet de la nostra vida és o no una desgràcia.” (“Porexpan i Polaroids”, p. 157).


La vida –de nou!– fa que aquest apunt vegi la llum el mateix dia que neix la revista Rosita