dimarts, 23 de setembre de 2014

Llegir, sempre llegir...

Podria fer la crònica de la presentació a Terrassa de la nova etapa de Paper de vidre: públic amatent, amfitrions emocionats, traductor vital, actriu més que simpàtica i escriptor entenimentat.

Podria escriure sobre la preparació dels clubs de lectura d'enguany: lectures, nervis, guies, calendaris, activitats complementàries, expectació, ganes de conèixer a les noves lectores i lectors...

Podria anunciar-vos alguna activitat d'aquelles imprescindibles on m'encantaria treure-hi el nas: aquest dijous a la Calders, el mateix dia a L'Espolsada, el proper 30 de setembre (Dia Internacional de la Traducció) a...

Podria parlar-vos de la inauguració de l'Espai Triadú a Ribes de Freser, on s'instal·larà definitivament -i amb moltes novetats respecte a les anteriors itineràncies- l'exposició “Llegir com viure”.

Podria...

Però m'estimo més deixar-vos aquí una mostra de fragments d'algunes de les meves darreres lectures:

“Son las once de la mañana, estoy un poco loca, Diego definitivamente no está, pienso que no vendrá nunca y giro en el cuarto como alguien que ha perdido la razón. No tengo en qué ocuparme, no me salen los grabados, hoy no quiero ser dulce, tranquila, decente, sumisa, comprensiva, resignada, las cualidades que siempre ponderan los amigos. Tampoco quiero ser maternal; Diego no es un niño grande, Diego solo es un hombre que no escribe porque no me quiere y me ha olvidado por completo”. Las últimas palabras están trazadas con violencia, casi rompen el papel y lloro ante la puerilidad de mi desahogo.

Querido Diego, te abraza Quiela d'Elena Poniatowska.

“Però és que, no sé si per professió o perquè sí i prou, però sé com s'enquisten aquestes imatges en una vida i les males passades que et gasten quan menys t'ho esperes. És feina mal pagada, mirar d'evitar els traumes, perquè aquí tothom passa per la pedra, estem així d'estrafets, que tot se'ns queda enclavat a l'ànima i després feina rai per traure'ns la punxa. Això a mi sempre m'ha captivat, he trobat sempre molt subtil l'art d'esbrinar els orígens de les causes, molt subtil i molt enganyós, perquè una punxa, encara que la llevis, deixa un clot, i el clot també cal curar-lo, omplir-lo d'alguna cosa, i segons quina cosa hi posis valia més deixar-hi la punxa. D'objectes estranys, el nostre cos n'és ple. I l'ànima, més encara.”

La nostra vida vertical de Yannick Garcia (del conte “Ara tancaria els ulls al peu d'aquells arbrets”).

“Saber orientarse en una biblioteca es dominar la cultura en su conjunto y, por tanto, el mundo.”

Signatura 400 de Sophie Divry.

LA VIDA

La vida, la meva
i la vostra, és com un
mirall trencat on
en cada tros s'hi reflecteix
tan sols un moment,
un instant a penes.

I es fa difícil de
confegir-hi el tot,
l'ésser únic,
que és cada persona.

Més enllà del parlar concís de Montserrat Abelló.

- Buenos días, hombre sin nombre (pausa). Hace un día estupendo para empezar nuestro viaje. Nos iremos en cuanto meta todo en la maleta (pausa). Brújula preparada...
- Pero... ¡Así no nos iremos nunca!
- Los grandes actos llevan su debido tiempo (pausa). Botiquín preparado y en la maleta guardado.
- ¿Llevas treinta años haciendo esto?
- Cómo pasa el tiempo, ¿verdad? Pero es que no quiero fracasar (pausa). Cantimplora preparada y en la maleta guardada.

Las calles de arena de Paco Roca.

Com deia aquella: “Llegir, sempre llegir...”.

dilluns, 8 de setembre de 2014

Aquest dissabte

Jorge Oteiza. Homenatge a Velázquez
Aquest dissabte, quan em disposava a creuar el carrer on viuen els meus pares per dur-los el lluç i el mig quilo de musclos que acabava de comprar per a ells, el semàfor es va posar en vermell. Llavors vaig decidir acostar-me a la llibreria-papereria de davant de casa seva per comprar el diari. Em vaig decidir per l'"Ara", encapçalat pel Victus i la ridícula actuació de l'ambaixada espanyola a Utrecht, que va anar a parar a la bossa de viatge, ja que després de deixar la compra, amb la meva família i uns amics vam fer ruta cap a Llafranc. Un cop allà, vaig passejar el diari en qüestió per la platja i, prèviament, pel restaurant on vam dinar, sense obrir-lo. Finalment, a la nit, ja a casa, vaig començar a llegir-lo. Com és habitual, a partir de la darrera pàgina i cap a endavant. I així va ser que vaig arribar a una pàgina que deia: “...Llort no deixa mai de demostrar un control considerable dels engranatges narratius. Sap en quin moment ha de donar espai a la peripècia d'un personatge o d'un altre. Sap equilibrar el tremendisme de certes situacions a còpia d'un humor hiperbòlic i negre. I sap com fer encaixar les escenes més còmiques amb les més tremebundes i les més excèntriques gràcies a un to realista, distanciat però còmplice...” (tot això segons Pere Antoni Pons).

I me'n vaig anar a dormir ben contenta, amb el pensament d'escriure un correu a l'amic Llort per quedar i fer una cervesa i celebrar que un nou llibre seu (Herències col·laterals, RBA-La Magrana) m'està esperant a la llibreria més pròxima o a la Setmana del Llibre en català.