Llegir poesia: "el gos" com a punt de connexió (i 2)

Tanco avui el fil que vaig obrir aquí.

Per què vaig triar aquest llibre? A més de l'assumpte del gos com a punt de connexió, vaig escollir aquest llibre de la Mercè Ubach perquè la considero una escriptora tot terreny, una professional de la correcció editorial que, quan decideix escriure, excel·leix.

Demà, a la Llibreria Atzavara, tindré l'oportunitat de saludar-la i d'escoltar-la llegint un dels seus contes inclosos a 24 contes al dia.

I bé, els tres poemes que he triat són aquests:

PRÒLEG

Any nou, vida nova. Em situo altre cop dins el cos del pobre inspector. Ens trobem asseguts, ell, decrèpit i enyoradís, i jo, que li moc amb els fils els braços desmanyotats, a canvi que ell em presti la veu, encimbellats tots dos al mateix tamboret. El bar fa pudor de baieta molla. Restes de llet i lleixiu esbandides com els dies tots iguals. Li presto uns quants naufragis meus i l'inspector s'encara amb l'ampolla com un corredor de fons a qui ja no importen els reptes, només córrer, córrer com una forma de suplantació de tot allò de què fugim. Li noto l'alè pudent al clatell, voldria apartar-me'n però no em moc. Per respecte. Gràcies, inspector, els teus records camuflen a la perfecció els meus petits crims sense importància.

CALLAR COM UN PUTA

El preu a l'alça del silenci
la reproducció hermafrodita del silenci
el part anestesiat del silenci
la manutenció onerosa del silenci
l'esquena llisa del silenci
les mans lligades del silenci
les dents esmolades del silenci
l'esput inodor del silenci
el cervell tumefacte del silenci
el lòbul occipital del silenci
el tumor metastàtic del silenci
el silenci circular del silenci.

Baixaré a la ciutat
m'hi perdré a l'atzar
per tractar d'alterar
aquest rumb tan traçat,
poc traçut i avorrit
del meu fat ben neulit.
I a despit del dolor
que he trobat al carrer
li demano al cambrer
un licor amb sabor
per llevar-me el despit
d'un present tan pansit.
Però resulta que al fons
del vi i dels carrerons
em llegeixen la mà.
Resulta que demà
els estralls dels miralls
faran fer escarafalls
a la noia amb talons
que ara beu pels racons.
I això és tot, vet aquí,
vull fugir del destí
i a qui trobo és a mi.

EPÍLEG

Gràcies, inspector. Et beso les mans. Aquestes mans que han envellit abans que tu a còpia d'estrangular somnis. M'aixeco i marxo. Arribo a casa. Em situo altre cop dins el cos de la dona que sóc avui. Avui plou. Que fàcil és estimar els nens, inspector. Sóc una planta d'interior que passa amb poca aigua, però avui surto al balcó i em deixo fer mentre l'aigua m'estova la terra. Penso en tu i en la Nina i en tot el que us dec. No et descuidis la gavardina, inspector, que a fora l'hivern encara t'espera amb goles de llop i qui sap quins glaçats desficis.

Els podreu trobar (i llegir!) aquí:

Soliloqui del gos
Mercè Ubach
Barcelona: LaBreu Edicions, novembre 2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»