1 conte a 1 euro

Crec recordar que altres vegades ja he parlat aquí de les estones productives que suposa el desplaçament per la ciutat en transport públic. La meva llista d’activitats seria aquesta:
- llegir (fonamental per mantenir aquest blog),
- escriure (també bàsica, he començat el 90% dels posts al metro),
- i tafanejar les lectures d’altri (per exemple, una de les darreres: Bartleby de Melville en francès).

Fa pocs dies vaig poder eixamplar aquestes prestacions: “comprar” 1 conte a 1 euro.

El cas és que, mentre encetava la meva propera lectura (vegeu per aquí sota), va aparèixer una noia que em va donar uns papers (plegats i grapats) que eren un conte. El vaig fullejar immediatament.
Mentre detectava al text una bona pila de paraules típicament argentines, em vaig començar a neguitejar: no duia cap euro! Per aquest motiu, dues parades de metro més tard ja havia tornat a la lectura de Zweig, i la noia que repartia els contes es va tornar a acostar a mi. Amb tota la cara de sinceritat que vaig saber fer, li vaig dir: “és que no tinc cap euro!”.
Ella em va somriure i va endur-se el conte. Ho vaig entendre (si no hi ha euro no hi ha conte), tot i que em va fer una certa ràbia, és clar, ja que pensava que podria escriure un post sobre la lectura d’aquell conte.
La sorpresa va ser quan la noia repartidora de contes es va tornar a apropar a mi, aquest cop amb un altre conte –també a 1 euro–, i em va dir: “éste te lo puedo dar”.

I aquí el tinc, pendent de ser llegit i comentat en aquest incomparable blog. Se’ns acumula la feina, però no hem de defallir, oi?

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure...


Il·lustra el post la portada del conte (per a mi gratuït) a 1 euro

Comentaris

  1. Potser el conte el podries escriure tu amb tot el que et passa al metro, no?

    ResponElimina
  2. una bona història i una bona manera d'interntar guanyar-se la vida reparntint relats

    ResponElimina
  3. Realment el metro és una bona font d'inspiració. M'agrada també observar a la gent.Val mes que reparteixin contes que mocadors de paper. Una abraçada

    ResponElimina
  4. Ara m'has deixat intrigada amb aquest conte. ja ens explicaràs

    ResponElimina
  5. Ja fa molt, potser més d'un any, també me la vaig trobar al metro. Encara segueix al peu del canó? Quina moral!

    ResponElimina
  6. Al metro enrrollable que porto sempre a la butxaca li he preguntat si hi havia cap noia que repartis contes i m'ka dit que no el mareigés que estava enrrollat. Ja ho preguntaré al de fusta que tinc a la caixa d'eines de paleta. Ara em queda lluny. L'avi Anton. Soc aquí gràcies a Jesus. Agraeixo el bon ratet.

    ResponElimina
  7. us informo que he inclòs aquest post a la secció Blogs degustació del diumenge

    ResponElimina
  8. L'Espolsada,
    El metro no m’inspira gens (per escriure contes, vull dir); suposo que forma part de la quotidianitat i em fa mandra (ai, la mandra!).

    Jesús,
    No sé si algú es pot guanyar la vida, però la veritat és que em va sorprendre. Gràcies per destacar el nostre blog!

    Marta,
    Reconec que cada cop ho faig menys, això d’observar la gent... Tinc molta feina per llegir! Fins molt aviat!

    Mireia,
    Aviat us dic alguna cosa del conte.

    Aristocrataiobrer,
    Uffa, un any dius? Espero que en tot aquest temps hagi trobat millors clientes que jo!

    Anton (rebaixes)
    Celebro la bona estona i que passessis per aquí!

    A tots i totes,
    Gràcies!

    SU, meitat triplement lectora

    ResponElimina
  9. doncs a mi m'has deixat amb la intriga de la noia. Em penso que m'agradaria trobar-me-la...

    ResponElimina
  10. Roger,

    No et sabria dir gaire cosa, de la noia. Tot va anar tan ràpid, i va ser tan inesperat!

    Gràcies per passar per aquí! He recomanat el teu blog a un parell d'amigues que es dediquen a l'ensenyament (o hauria de dir educació?).

    Bé, en qualsevol cas, gràcies de nou i petonàs!

    SU, meitat

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»