dimecres, 10 d’octubre de 2018

Club de lectura: una mena de manifest (1)

Club de lectura amb Anna Casassas, traductora

Si repesquem els apunts de Llegeixes o què!? que s'apleguen a l'etiqueta Clubs de lectura ens podríem fer una idea de com són les trobades a l'entorn d'un llibre que condueixo d'octubre a juny (i sense carnet de conduir!) des de ja fa 12 anys.

Però potser podríem concretar-ho una mica més i, en una mena de manifest, podríem arribar a explicar com entenem que ha de ser un club de lectura.

La conductora és una lectora més.
A cada sessió, les lectores i els lectors han de tenir i treballar amb l'exemplar del llibre que han llegit.
La dinàmica és ben senzilla: llegim un llibre (tenim un mes per fer-ho) i posem en comú el que ens ha suggerit la seva lectura, el que ens ha emocionat, el que ens ha desagradat, el que ens ha meravellat...
Intentem aprofundir en diferents aspectes del llibre i els treballem en petits grups; d'aquesta manera tothom hi pot participar, coneixem les opinions de les altres lectores i lectors i les compartim d’una manera més natural, com en una conversa entre persones que tenen una inquietud comuna: el plaer de la lectura.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Llegir poesia: "el gos" com a punt de connexió (1)

Les Murray
Per proveir-me dels llibres de poesia d'aquesta nova i meravellosa secció de Llegeixes o què!? m'acosto a la Biblioteca Guinardó – Mercè Rodoreda; la tinc a prop de casa i, a la seva entrada, hi ha un fantàstic espai amb totes les novetats de poesia que hi arriben.

El darrer cop que hi vaig anar, «el gos» va ser el punt de connexió dels dos llibres que vaig escollir («de l'altre», Soliloqui del gos, us en parlaré més endavant).

Avui us parlo d'aquest:

Matar el Gos Negre. Memòria d'una depressió
Les Murray
Edició bilingüe
Traducció de Jordi Nopca
Amb els textos: «Les Murray» de Michael Hofmann i «L'aprenentatge del Gos Negre» de D. Sam Abrams
Barcelona: Días Contados, 2017 

Aquella mateixa setmana havia coincidit amb en Jordi Nopca i em va fer molta il·lusió que tingués un bon record del club de lectura que vam fer a l'Atzavara del seu llibre Puja a casa. Potser per això (o no) vaig decidir agafar aquest llibre que ell havia traduït i fer-hi una ullada.

A casa, a més d'uns poemes intensos, em vaig trobar amb textos complementaris que n'acompanyen la lectura. Del text de Sam Abrams: «Ara bé, Matar el Gos Negre toca moltes altres qüestions de gran importància, a banda de la depressió. Per exemple, de cap a cap és un llibre sobre els profunds vincles entre l'art i la vida. Per Murray, com William Blake, Emily Dickinson o Walt Whitman, no pot existir cap element de la condició humana que sigui aliè a l'abast de l'art literari. D'aquesta manera, la depressió s'ha de poder artistitzar literàriament com qualsevol altra experiència de la condició humana. La literatura ha de servir no per evadir-se de la vida creant paradisos artificials sinó que ha de servir per aprofundir en el sentit de la vida, amb totes les llums i ombres que pugui generar

Els poemes que us en destaco són els següents:

UNA ÈPOCA

Els pobres eren grassos i els rics eren prims.
Gairebé tothom sabia predicar,
però molt pocs cantar.
La gent de moda tenien tots la mateixa edat, i per a ells
un pícnic d'església era el pitjor que els podia passar.

ACTUACIÓ

Ahir a la nit jo era el protagonista, i vaig triomfar:
vaig ser com un virtuós foc d'artifici,

un coet que es va enfilar cap amunt i va esclatar
en la foscor, escampant un para-sol de lluentons,
tot a partir de l'insignificant contrapunt
                  que havia estat llançat.
Vaig ser destructors que deixen anar bombes lluminoses
que ho cobreixin tot, aquelles corones
                  que brillen com una albada.
Jo era fuetades de llum, cascades de pintura resplendent,
bengales que soldaven un cel ennuvolat,
convertides en or a partir de ferotges punts blancs
fins que es tornaven del vermell de les llengües
                   dels que criden haka:
recordava aquells cigarrets que es fumen
                   quan un està satisfet.

Igual que passa després de qualsevol triomf,
vaig acabar òbviament desconsolat.

MORIR DE FRED

Aquell hivern. Trobàvem a faltar la seva cara inhòspita,
a la feina. Van trigar dies a trobar-la, a sota de

la veranda d'ell. Fins i tot els alumnes torturadors
se'n van sorprendre. Ningú en rumorejava res.

No tenia cap sentit, que tingués la clau d'aquella casa.
No tenia cap sentit, res del que hauria pogut

arribar a fred. La depressió t'esgota el cap.
Ella hi va trucar, no va rebre resposta, va conduir

fins a la casa que ell tenia a la muntanya,
al costat d'una carretera secundària, on glaça tot el dia.

Va picar a la porta. I llavors? És impossible imaginar
res. Al final, va trobar el seu cotxe.

I després d'ella, entre la llenya:
              hi havia arribat sigil·losament.
Massa sovint, el món no gira rodó.