Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2008

Per tancar el cercle...

Imatge
I per cloure l’any! (Aquest post és un clar exemple de Poti-poti . No m’ho tingueu en compte, que s’acaba l’any i vol ploure... i plou!) En un dels llibres que “em toca” llegir, m’he topat amb aquest poema de Francesc Parcerisas : A LA MANERA D’ANNE SEXTON El fons del pou és fosc i sense por perquè és finit. Com el fons del teu cos i del meu cos és segur i és lluminós perquè és finit. Però la pell que no ens podem arrencar és la de l’altre: un desert que són paraules. La meva primera imatge o els ulls que no arribo a copsar em són la sang dels límits. I la veu que em diu el nom és distància i és silenci. I les ungles que esgarrapen són el temps que separa tots aquests dies que el llapis va marcant: fa divuit dies que t’espero. Em sembla que hauré d’acabar llegint alguna cosa d’Anne Sexton, no? Incorporo nous enllaços a un parell de blogs que estan d’allò més bé: LLIBRES I MÉS LLIBRES i Llibres llegits i per llegir . Durant el mes de gener ja els trobareu incorporats a la columna corre

D’oca a oca...

Imatge
Tot va començar amb L’Emperador , de Jordi Coca , que havia de treballar per al Club de Lectura . Com que el llibre no m’havia inspirat cap tipus de bones sensacions, vaig escriure al Llibreter per demanar-li, desesperadament, ajut. Mentre esperava la seva resposta, vaig anar a la Biblioteca Jaume Fuster a escoltar com, precisament en Jordi Coca, parlava de Josep Palau i Fabre . El Llibreter em va respondre i em va assessorar perfectament, i així vaig poder preparar la sessió del Club de Lectura amb una dinàmica que, com em vaig proposar des del primer dia, intenta fer participar tothom. Durant el cap de setmana, però, encara no les tenia totes, i per mirar de no angoixar-me em vaig acostar a les II Jornades Marçalianes , per escoltar la Carme Riera . M’hi va acompanyar tota la família, tot i que aquesta vegada els nanos (i la Leire) es van quedar fora. Un altre dia potser us parlaré del que va dir la Riera, però ja us avanço que va ser molt interessant. Per completar el cap de setma

Dels últims al proper

Imatge
Ja fa dies que hauri a d’haver escrit alguna cosa de les meves darreres lectures: La identitat dona (Editorial La Desclosa , 2006) i Los objetos nos llaman (Seix Barral, 2008). M’hi poso “ara mateix”. El primer és un recull d’entrevistes a 14 dones contemporànies que destaquen (o han destacat) en el seu camp professional, on se’ns mostra com es plantegen, entenen, viuen, la identitat de gènere. Les preguntes són les mateixes per a cada una de les protagonistes i, com diu la mateixa investigadora Montserrat Ribas, cadascuna ha tingut completa llibertat en l’extensió de la resposta, fet que s’agraeix i permet conèixer amb més profunditat la personalitat de l’entrevistada. No he llegit totes les entrevistes, només les de les dones que coneixia la seva trajectòria professional. Algunes de les respostes m’han semblat no només interessants, sinó que m’hi he identificat totalment. No pretenc descobrir Juan José Millás a ningú. Per a mi és un escriptor genial. Aquest volum aplega una sèr

Aquest do de la ubiqüitat tan necessari

Imatge
(o quatre coses a fer a Barcelona el dijous 4 de desembre de 2008) Possibilitat A: A dos quarts de vuit del vespre, inauguració de l’exposició (virtual) d’Antoni Clapés D'estar a estar , dins el cicle Fixar l'efímer / esvanir l'etern, comissariat per Víctor Sunyol i organitzat per l' IGAC . L'acte tindrà lloc a MX espai 1010, carrer Llibreteria, 7, principal. Possibilitat B: A les vuit del vespre, taula rodona amb el títol de “Mirada Haneke”, amb la participació de Josep Casals, Josep Maria Català, Nora Catelli i Aureli Gràcia, moderats per Daniela Aparicio. Organitzada per ESPAI FREUD 2008 BCN , tindrà lloc a la Filmoteca de Catalunya, Av. de Sarrià, 31-33. Possibilitat C: A les vuit del vespre, tertúlia literària sobre Mercè Rodoreda, amb la presència de les escriptores Najat El Hachmi, Imma Monsó i Montserrat Abelló, i de l’actriu Carme Sansa. A la Sala Gran del TNC , Plaça de les Arts, 1. Possibilitat D: A dos quarts de nou del vespre, presentació de La trama pe

Andrea Camilleri i Montalbano, dues meitats inseparables

Imatge
Perdoneu aquesta intromissió fugaç de l'altra meitat, aquella que ara es dedica a la dramatúrgia segons la Su, per parlar-vos d'Andrea Camilleri. Necessito teràpia. Per a mi Camilleri és com un raig de sol en un dia rúfol, com una bona i reconfortant tassa de cafè. És a dir, imprescindible. Per la seva manera d'escriure (tan ben reflectida en les traduccions d'en Pau Vidal), pel seu sentit de l'humor (és un d'aquells autors que et fa trencar de riure amb una sola frase), per la seva capacitat de reproduir en literatura aquella Sicília de pel·lícula que totes tenim al cap, la de la samarreta imperi i els crits per l'ull de l'escala. En Montalbano, el detectiu més humà de l'esfera detectivaire gràcies a tots els personatges que l'envolten i a les seves manies, identificables en qualsevol de nosaltres, es deu haver convertit ja fa temps en l'alter ego de Camilleri. Tan alter ego de Camilleri que no el deixa ni escriure altres novel·les sense afl

Jo confesso...

Imatge
He rellegit La campana de vidre , de Sylvia Plath. No puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura, però us he de confessar que jo he tingut en tot moment una sensació del tot agredolça. Rellegir un llibre significa, en moltes ocasions, retrobar frases que et van agradar (“Una segona onada em va besar els peus amb llavis d’escuma blanca, i la fredor m’abraçà els turmells amb un dolor de mort”), imatges que et van cridar l’atenció (“Sota la lluentor infinitesimal dels estels, els arbres i les flors deixataven la seva fresca olor”), paraules desconegudes fins llavors (“pristi”) que després es podien convertir en “les teves” paraules encantades ... En definitiva, anotacions fetes en temps immemorial. Molts cops aquesta troballa queda en simple anècdota, però aquesta vegada no ha estat així perquè a mida que avançava en la relectura em trobava amb frases senceres que recordava perfectament haver plagiat (literalment) en les primeres versions d’un conte meu que m’estimo molt. Tot era l

Escric un blog literari: faig pena?

Imatge
Aquest títol no és meu, tranquil·les, tranquils... Va aparèixer a l’ Avui del passat 8 de novembre i, pel que he pogut saber, a hores d’ara l’autor encara no ha rebut cap tipus d’amenaça, ni en forma de carta-bomba ni de virus informàtic. I n’està sorprès. No li ha d’estranyar, però, perquè els blogaires ja no llegim els suplements culturals (si no és “per feina”, com és el meu cas). Aquest fet no és ni bo ni dolent. És la realitat. L’article no diu res que no sapiguem: “Ningú ens obliga a llegir cap blog...”, “Alguns autors comencen fort, però abandonen aviat. D’altres van fent segons la disposició de temps lliure i d’inspiració...”, i que cal saber-los triar, com tot a la vida. Suposo que l’autor volia encendre els ànims dels blogaires quan diu: “...però molts no són sinó banalitats mostrades en públic, creació amateur, opinions que haurien de quedar restringides a una conversa de bar...”, i jo que penso que precisament ens fa falta tenir més converses de bar on puguem parlar de lli

Una guia de lectura fallida

Imatge
Mentre estava preparant el segon llibre que llegirem al Club de Lectura (el primer serà un Pirandello), em vaig trobar que no tots els exemplars eren en català. I vaig canviar de llibre. O sigui que les meves “abundoses” lectores i els meus “poquets” lectors no podran tenir el plaer de llegir –o de rellegir, no se sap mai!- La campana de vidre , de Sylvia Plath. Per a mi era una relectura. En el seu moment, vaig introduir-me en el món de la Plath després de llegir, de l’editorial Circe, una de les seves biografies. Suposo que hi ha moltes maneres de preparar una guia per a un club de lectura, des de sant google fins a repescar apunts de la facultat, passant per assistir a alguna xerrada relacionada amb l’autora o l’autor. En el meu cas, la primera parada és la nostra petita biblioteca. I, precisament, sobre la Plath vaig trobar un parell de referències molt interessants: Arrel de la representació a la Sala Beckett de Barcelona de Tres dones (Un poema per a tres veus) , l’actriu Lluïsa

Noves incorporacions

Imatge
D’aquí uns dies, repartides aquí mateix. Avui, la llista és aquesta: L’altra meitat , tronada Tot lletra , molt interessant Llibre, vell i polifacètic? Bloc literari , why not? Blanca, i Rosa, i Roca Filament , fina expressivitat Club de lectura , reunió mensual Un racó de ràdio , i de llibres Discreció , amb aprofundiment Una caixeta , no apta per a la indiferència Bruno, i Bruna B , d’analfaBet Observació, creativitat A la re cerca de la sensatesa lectora Un dia, un llibre Pecats , sense perdó Amics, llibreria, Xoroi Llegeixes o què?! , un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure... Il·lustra el post d'avui "Letters", de Javier Mariscal

Un llibre excepcional

Imatge
Se n’ha parlat i se’n parlarà... Entre molts mitjans de comunicació, a Vilaweb en donaven notícia després del dinar de premsa; també a directe!cat Proa feia difusió de la presentació del llibre a Barcelona el passat dilluns. Dos blogs DE NIVELL, Diari d’un llibre vell (en el post del 27 d’octubre) i les Totxanes, totxos i maons d’en JJI, assistien a la presentació i ens ho explicaven. Aquesta meitat només us pot dir que, no només ha tingut el privilegi de llegir-lo una, dues i fins i tot tres vegades, sinó que ha estat un veritable plaer treballar al costat d’una persona generosa i extraordinària com és Joan Triadú . Llegeixes o què?! , un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure... [El post d’avui té dedicatòria especial: gràcies Montserrat! gràcies Mireia!] Il·lustra el post d'avui una selecció de cassetts

Pinzellades

Imatge
Encara xocada per la inclusió d’aquest incomparable blog a la pàgina 2 del suplement de Cultura de l’ Avui , me n’adono que tinc la llibreta plena de notes per a possibles posts i que no sé pas quina triar. Prioritzar acertadament no ha estat mai un dels meus punts forts, o sigui que, en la mateixa forma de garbuix en què estaven anotades (no em direu que la paraula no és bonica!), us les exposo: Lectures: - D’ Un home de paraula , d’Imma Monsó, em quedo amb un parell de paràgrafs que m’ha agradat i un desig: quan torni a néixer, jo vull ser el Cometa. - De Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona , d’Stefan Zweig només puc dir que és un llibre que em sembla que “ha passat de moda”. Activitats que NO em vull perdre: - Fins al 31 d’octubre i dins el cicle d’exposicions monogràfiques d'editorials independents, la Llibreria Xoroi Llibreria Xoroi (carrer Berlinès, 20, de Barcelona) ens ofereix la dedicada als LIBROS DEL ASTEROIDE. Club de Lectura: - Ja està en marxa la temporada 2008-

Hi havia una vegada...

Imatge
... dues amigues que van començar una aventura radiofònica a la qual van batejar amb el bonic nom de Llegeixes o què?! L’aventura consistia en fer un programa de ràdio on parlaven de llibres i de literatura. Com creien en la lectura com un fet popular i allunyat dels grans cenacles, parlaven dels llibres que llegien (poquets) o que havien llegit (pocs) d’una manera planera, senzilla, però sempre carregada d’ironia i bon humor! Per això des del primer dia van saber que, per parlar de llibres i literatura AMB CRITERI, havien de comptar amb persones DE NIVELL, i així van anar passant per Llegeixes o què?! una pila d’autores i autors, llibreteres i llibreters, bibliotecàries i bibliotecaris, editores i editors, traductores i traductors... en definitiva, lectores i lectors. Tot i acabar l’aventura radiofònica, les dues amigues convertides en inclassificable tàndem van seguir parlant de llibres, de literatura i de lectures en un incomparable blog, que també portava el bonic nom de Llegeixe

Si algú hi fa cap

Imatge
Sempre que tinc ocasió m’agrada agafar programes d’activitats literàries o relacionades amb el llibre i la lectura. Els agafo amb la il·lusió de poder assistir-hi -potser més que il·lusió en podríem dir curiositat-; moltes vegades amb l’esperança de poder-ne parlar en aquest incomparable blog. Els agafo, els deso durant una pila de dies a una carpeta i, un dia com avui, me n’adono que em serà impossible anar-hi... Aquí sota trobareu una selecció d’aquestes activitats que no comptaran amb la meva presència : El “plat fort” de les propostes és el Congrés internacional Mercè Rodoreda , que se celebrarà a Barcelona de l’1 al 4 d’octubre. Del programa, jo no em perdria la sessió titulada ‘L’escriptora vista pels escriptors’, amb la participació de l’admirada Maria Barbal, Josep Maria Castellet, Baltasar Porcel i Francesc Serés, moderats per Joaquim Molas. El mateix dia 1 d’octubre, a l’Espai Mallorca (carrer del Carme, 55, molt a prop d’on té lloc el congrés), podreu assistir a una nova edi

El pas del temps

Imatge
Si hom (i don) sobreviu a un trasllat de pis (per a mi, aquest ha estat el setè!) és, entre d’altres motius, perquè el moviment de llibres i papers implica que existirà, en algun moment, “l’estona de fer neteja”, i hom (i don) llençarà tots aquells documents, suplements literaris, idees per a contes, apunts de cursos, revistes amb imatges interessants per al blog, etc. a la corresponent paperera de reciclatge. Aquests dies he començat a obrir capses amb la intenció de fer aquesta neteja profunda i exhaustiva i, enmig de totes aquestes bones intencions, hi he trobat “una perla”. Es tracta de la ”clàssica redacció amb premi”, és a dir, un text que vaig escriure a l’institut quan tenia quinze anys i que un jurat –suposo que els/les profes de literatura– va voler premiar durant la “clàssica Festa de Sant Jordi”. El títol és “Les orenetes” i diu així: Com tots els anys, la primavera comença a florir. Els primers dies són com una joia que la natura ens ofereix; el sol, els arbres, i fins i t

1 conte a 1 euro

Imatge
Crec recordar que altres vegades ja he parlat aquí de les estones productives que suposa el desplaçament per la ciutat en transport públic. La meva llista d’activitats seria aquesta: - llegir (fonamental per mantenir aquest blog), - escriure (també bàsica, he començat el 90% dels posts al metro), - i tafanejar les lectures d’altri (per exemple, una de les darreres: Bartleby de Melville en francès). Fa pocs dies vaig poder eixamplar aquestes prestacions: “comprar” 1 conte a 1 euro. El cas és que, mentre encetava la meva propera lectura (vegeu per aquí sota), va aparèixer una noia que em va donar uns papers (plegats i grapats) que eren un conte. El vaig fullejar immediatament. Mentre detectava al text una bona pila de paraules típicament argentines, em vaig començar a neguitejar: no duia cap euro! Per aquest motiu, dues parades de metro més tard ja havia tornat a la lectura de Zweig, i la noia que repartia els contes es va tornar a acostar a mi. Amb tota la cara de sinceritat que vaig s

Primeres i segones lectures

Imatge
Zugzwang aplega quaranta-tres contes. En una primera lectura, una de les coses que més crida l’atenció és el “bonic” nom dels seus protagonistes (Febrònia Mutxamel, Ursí Nalec, Alberci Riner, Bercari Sampsor, Grette Bürnsten, Eumeli Sans, Trifó Llubí, Seràpia Das, Cleta Buger, Armeli Sineu, Narseu Gàver, Ursí Nàlec, Pelàgia Isòvil, Ot Age, Idaci Marganell...). Alguns personatges són protagonistes de diferents contes, com la Grette, que va traient el caparró per algun d’ells: “Mistificació” (p. 23), “Palingenèsia” (p. 49) i “Reencarnació” (p. 81). També, en una primera lectura, veus que hi ha un quadre que, d’una manera o altra, apareix en alguns contes: “El tatuatge” (p. 27), “Restauració” (p. 55), “Natura òrefena (p. 89) i “Hermenèutica” (p. 97). Es tracta de Dues dones al camp , de Willem de Kooning (que precisament il·lustra el post d’avui) . Dit això (que no és gaire, però em sembla que demostra, com a mínim, que he llegit el llibre amb un llapis i un paper al costat), Zugzwang

Coses de l’atzar, suposo

Imatge
Durant molts anys he anat engrandint la meva biblioteca de la manera següent: quan havia cobrat la paga doble me n’anava a la llibreria i em firava. Així, els llibres han entrat a casa, com a mínim, en grups de deu o dotze, segons les vacances d’estiu previstes o el pressupost de regals de Nadal i Reis. Dit això, no és estrany que tot sovint em passi que, després de comprar-lo, algun llibre acabi engolit dins de la llibreria i que no el llegeixi fins passat molt de temps. Coses de l’atzar, suposo. El cas és que aquest estiu he llegit Zugzwang , d’Eduard Màrquez, un dels llibres que, segons tinc anotat, em vaig comprar amb la paga doble de l’estiu de 1998!!! Per què l’he llegit ara? Us podria donar tres motius: les reiterades recomanacions de l’autor (i la persona) fetes des de les Totxanes , que el curs vinent serà un dels autors que treballaré al Club de Lectura i que, a partir del mes de setembre, serem veïns! Així que, aviat (o no), en aquestes pantalles , us faig cinc cèntims de

No tot ha de ser llegir (que deia aquella...)

Imatge
Si teniu ganes, i temps, i inspiració, i sobretotsobretot, alguna cosa a dir, aquí sota trobareu dues convocatòries caniculars ben diferents i interessants. Per una banda, des de la revista Paper de Vidre ens anuncien que la proposta temàtica que hauria d'orientar els escrits per al proper número, el primer de la pròxima temporada, és la cançó. Esperen els nostres textos fins al 10 de setembre. Per l’altra, l’incomparable veí de dalt ens convida a escriure un text (i a enviar-li, és clar!), amb unes característiques ben peculiars... Trobareu tota la informació aquí i ja ens podem posar a la feina, que ell, amb els nostres escrits, ha d’organitzar una secció radiofònica a partir del 4 de setembre. I si ens hi trobem... llegim-nos, no? Llegeixes o què?! , un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure... Il·lustra el post un detall de la fotografia de Franck Charel/Hoa Qui, Beijing

Som el que escrivim o escrivim el que som?

Imatge
És una p regunta que em faig tot sovint, no només quan llegeixo, sinó també quan escric. Aquesta qüestió se m’anava plantejant repetidament a mida que anava avançant en la lectura de L’últim patriarca , de Najat el Hachmi , un llibre valent, que es llegeix sense complicacions. Potser, en alguns moments, les històries s’allargassen innecessàriament, però en conjunt és de bon llegir... Mentre avançava en la lectura em preguntava: com podria ser un llibre de ciència-ficció escrit per aquesta autora? Podria la Najat escriure un llibre que no tingués res a veure amb els seus orígens? Vull creure que sí. I l’espero amb avidesa... Llegeixes o què?! , un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure... [La família al complet està molt contenta, emocionada i agraïda per aquesta Totxana ! Gràcies!] Il·lustra el post d'avui una creació de Guillem Cifré per al programa de la Fira de Frankfurt (2007)

Ai, ai, ai!

Imatge
Llibreria o biblioteca. Tant se val! Si m’hi passo més de deu minuts, és gairebé segur que hi surto amb dos llibres –mínim– dins de la bossa. Sóc legal: si he anat a una biblioteca, me’ls enduc en préstec; si he estat a una llibreria, els pago. Dijous de la setmana passada vaig ser més de deu minuts a la Biblioteca Jaume Fuster i, com sóc tan previsible, em vaig endur dos llibres (això no vol dir que els llegeixi, és clar): Marea oculta , de Gustavo Martín Garzo i Combats singulars. Antologia del conte català contemporani , tria de Manel Ollé. Fa temps que aquest Martín Garzo m’interessa, però no us en sabria dir el motiu. El cas és que després d’uns quants dies d’emocions molt intenses, he agafat Marea oculta i, abans de començar a llegir-lo, he topat amb un text de contracoberta en el què m’ha cridat l’atenció aquest fragment: “A partir de la recreación de un mundo de mujeres donde la búsqueda frustrada del amor es el eje de las historias recuperadas por la memoria, el autor logra u

Unes vacances una mica especials

Imatge
La llista de feines pendents –em refereixo a comentar el que llegeixo (o no)– ja comença a ser tan llarga com la de les lectures pendents... Ai! No tinc cap excusa (potser és que no m’organitzo prou bé), però confio que aviat ja m’aniré posant al dia. Ho intentaré, tot i que em serà difícil, ja que a la meva mandra habitual s’hi afegeix unes engrescadores propostes per aquest mes de juliol (el de les meves vacances, enguany una mica especials), que seguidament trobareu aquí sota: La Sílvia i en Gerard de Saltamartí Llibres ens conviden, dijous 3 de juliol a les vuit del vespre, a la presentació del llibre de Ricard Biel, Llit d’espines. La presentació anirà a càrrec de l’escriptor i periodista Víctor Alexandre. Que la calor no us espanti, que a Saltamartí tenen refrigeració i us oferiran una “copeta” de cava! Duets poètics dels poetes de labreu edicions a la Llibreria Robafaves de Mataró, els dimecres al vespre - 9 de juliol: Andreu Subirats i Joan Todó - 16 de juliol: Josep Pedrals i

Tot va bé si acaba bé

Imatge
El veí de dalt ja va tenir molt mèrit en encertar dues de les quatre incògnites plantejades al darrer concurs “non sense” de Llegeixes o què!? , el d’endevinar les últimes frases de diferents llibres. La solució a les quatre incògnites les trobareu seguidament: Per Déu... Això no es fa! Hedda Gabler , Henrik Ibsen Un pare que ja no tornaria a ser patriarca, no pas amb mi, que el que havia vist no ho podia explicar, que una traïció tan fonda no l'hauria imaginada ni ell i encara menys venint d'una filla tan estimada. L’últim patriarca , Najat El Hachmi Tothom es va retirar a les cabanes en silenci i els mossos van apagar els llums de les taules. Encara era de nit, però ja s’acostava el moment més esplèndid de l’Àfrica: l’alba. Eben , Ryszard Kapuscinski "Sap", em diu, "a mi tant se me'n fum i llavors és el lloc adequat." 13-17 de juny de 1998 El viatjar infinit , Claudio Magris Tots quatre llibres, ben diferents!

Final de trajecte

Imatge
Encara que em sembla que serà una mesura impopular (els posts precedents han provocat passions i comentaris dels passavolants i/o seguidors d’aquest incomparable blog que és Llegeixes o què?! ), he decidit que no cal allargassar els comentaris dedicats a L’home manuscrit . El cas és que me n’he cansat una mica, de parlar-ne, però abans de “tancar la paradeta” voldria fer un últim post (amb comentari i fragment de text) i una puntualització. Comencem per aquesta darrera: L’home manuscrit m’ha agradat però m’ha semblat un llibre “trampós” –ja ho vaig intentar explicar anteriorment , però em temo que no ho vaig fer prou bé-, en el sentit que està construït de manera que, com a lector, et sentis una persona especial i privilegiada pel fet d’anar seguint totes les referències metaliteràries del text. La seva lectura m’ha complagut però aquest plantejament –per a mi, un pèl elitista- m’ha deixat un estrany “sabor de boca”. I ara, el final de trajecte (el trobareu a la pàgina 111

Últimes frases

Imatge
Un dia les de Llegeixes o què?! vam organitzar un concurs “non sense” que, com no podia ser d’altra manera, estava condemnat al fracàs. Lluny de caure en cap tipus de desmoralització, una de les seves meitats reprèn la idea, però aquesta vegada el concurs versarà sobre les últimes frases de diferents llibres, que seguidament trobareu. Si us abelleix i voleu endevinar de quin es tracta, endavant! Bona lectura! (encara que sigui breu!): Per Déu... Això no es fa! Un pare que ja no tornaria a ser patriarca, no pas amb mi, que el que havia vist no ho podia explicar, que una traïció tan fonda no l'hauria imaginada ni ell i encara menys venint d'una filla tan estimada. Tothom es va retirar a les cabanes en silenci i els mossos van apagar els llums de les taules. Encara era de nit, però ja s’acostava el moment més esplèndid de l’Àfrica: l’alba. "Sap", em diu, "a mi tant se me'n fum i llavors és el lloc adequat." 13-17 de juny de 1998 Llegeixes o què?! , un blo

No és per mandra. De veritat

Imatge
Sense ser-ne gaire conscient (“marca de la casa”) em vaig proposar llegir L’home manuscrit (un plaer) i, després de llegir-lo, parlar-ne en aquest incomparable blog (allò que les de Llegeixes o què?! dèiem “un repte”, normalment condemnat al fracàs). Vaig començar a llegir-lo (vaig escriure un post que en donava fe ) i, no gaire més tard, vaig acabar la seva lectura (no sense plegar puntes de moltes pàgines que m’havien interessat). I ara em trobo que li vaig trobar gust a això de comentar la lectura de L’home manuscrit així, de mica en mica, entretenint-me en el petits detalls que m’han cridat l’atenció. Us deixo aquí sota una nova pinzellada del que m’ha suggerit la novel·la d’en Baixauli, sense cap mena de dubte, un llibre inspirat i, “per les meves parts”, inspirador. L’home manuscrit té un mèrit, una gràcia, una característica que el fa peculiar: et convida a llegir-lo. Però aquesta “convidada” no l’hem d’entendre en el sentit “educat” del terme, sinó en aquell –i d’aquí la gr

Tres paraules?

Imatge
Un any més, ens arriba des de Segovia una breu crònica del Titirimundi . Ens arriba, com sempre, de part d’un amic que enguany ha fet l’esforç de traduir-nos el seu text al català. No m’allargo més. Amb tots vosaltres: Titirimundi 2008, tres paraules Una . El Titi es fa gran, i no vol morir d'èxit, va dir el seu director, Julio Michel. No obstant això, per a no fer-lo, convindria vigilar els espectacles que es duen, la seva qualitat, la seva idoneïtat, el seu atractiu. Sembla que aquest any ha repapiejat una mica, i les baves se li han escapat en algunes funcions no massa profundes, no tan intenses com es desitjaria, que, de vegades, ni tan sols responien a les expectatives d'un festival de províncies que ja no és. Bé. Dos . Stephen Mottram, amb els seus ninots articulats, la seva fantasia submar in a, la seva capacitat per a fer del lúdic un interrogar constant sobre la identitat de l’ésser humà. Hi havia una bola que podia ser del món, i que anava desfullant

Blogs com el nostre. O no.

Imatge
Ja he acabat de llegir L’home manuscrit . Mentre acabo de rumiar que he de deixar escrit en aquest magnífic i incomparable blog sobre que m’ha semblat aquesta lectura, he pensat que estaria bé incorporar uns quants enllaços nous, per això d’anar eixamplant horitzons amb les dèries, les visions, les opinions, les fòbies, les obsessions... de persones que llegeixen i que, a més, diuen la seva en magnífics i incomparables blogs, com el nostre. O no. Aquí els teniu, benvingudes i benvinguts!!! Ariadna al laberint grotesc , El racó de les impressions i la memòria , Versos per a l'amant , Una illa plena de llibres , Antaviana , Cuchitril Literario . Llegeixes o què?! , un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure... i no us oblideu de somriure. Ah, i si sou a Barcelona el dijous 15 de maig , a 2/4 de 8 del vespre, podreu sentir en Manuel Baixauli (i en Joan Margarit!), en viu i en directe, a l’acte de presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2007 que, amb tot mereixement, han

Trenta-quatre pàgines

Imatge
Si disposeu d’una estona “per a vosaltres”, em permeto aconsellar-vos la lectura de La presència pura , de Christian Bobin, d’ edicions del salobre , en traducció al català d’ Antoni Clapés . Passareu una estona extraordinària... Per deixar escrita alguna cosa: les imatges són senzilles però tenen una força aclaparadora; com les olors que t’arriben, com els sentiments que et provoquen... Em sembla que mai un llibre sobre la malaltia d’Alzheimer us dirà tant, en només trenta-quatre pàgines. El llibre admet i segurament necessita relectures (que em permetrien escriure un post brillant, “de NIVELL”), però no puc deixar passar el temps... llegiu-lo! Llegeixes o què?! , un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure... Il·lustra el post "L'arbre" de Guillaume Leblon

En dono fe

Imatge
He començat a llegir L’home manuscrit . No només ho demostra el fet que he escanejat la portada i l’he “pujada” al blog, sinó que he començat a prendre nota del detalls del llibre que m’estan cridant l’atenció. Començo per aquest paràgraf, de la pàgina 46: “Volia triomfar. De fet, vivia cada situació quotidiana convençut que acabaria sent descrita en un llibre o rodada en un film. No en tenia dubtes. Com Picasso, que anotava l’any, mes, dia (de vegades l’hora) en cada un dels seus dibuixos, per insignificant que fóra, a fi de facilitar la feina als estudiosos i de conferir, a cada un dels seus actes, un valor històric, també jo datava i arxivava acuradament cada un dels meus papers. Tot el que feia ho considerava important. Malgrat haver despatxat Déu, no em sentia sol, sabia que per darrere s’acostaven, des de lluny, a poc a poc, els futurs erudits, els biògrafs, els especialistes, i el públic, és clar, el gran públic que reconeixeria –bastant més tard, no ens enganyem, no sé si esta

Coincidències aclaridores

Imatge
Ahir al migdia vaig coincidir amb en Subal Quinina al metro. El seu blog està força bé, però el que llegeixo d’ell són les seves col·laboracions a paperdevidre . L’he sentit recitar versos o llegir textos en veu alta a l’ Horiginal i, per aquest motiu, sé la cara que té. Ahir a la nit em vaig tornar a trobar en Subal Quinina, aquesta vegada fent el clàssic zàping a la tele, abans d’anar a dormir. El programa era L’hora del lector i en Subal Quinina compartia sofà amb Manuel Baixauli. I amb el poc criteri que em caracteritza, avui he decidit que, la setmana vinent, després de la sessió del Club de lectura, començaré a llegir L’home manuscrit . M’ha semblat el millor sistema d’elecció de la propera lectura. Why not? Gràcies de tot cor a les bones lectores que em recomanen bones lectures ... Llegeixes o què?! , un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, somriure... Il·lustra el post una fotografia de José Luis Guerín