dimarts, 26 d’abril de 2016

El meu #SantJordi2016 en imatges

Librosfera llegeix a La Calders
Llibres llegits per Librosfera a La Calders


Llegir i formar part d'un jurat sempre té premi!

Dia de Sant Jordi a la parada de Fragmenta Editorial






Lectura de "La princesa cavaller"
de Sònia Moll a la Marató de lectures
de l'escola Pau Casals

diumenge, 17 d’abril de 2016

Llegim «La lectura com a pregària»

Rafael Navarro, "La presencia de una ausencia #1"
Un llibre que du al títol la paraula «lectura» ja té molt de guanyat, a can Llegeixes o què!?, però si a sobre el subtítol és «Fragments filosòfics» l'interès es dispara!

Va ser per Sant Jordi de l'any passat que em vaig autoregalar La lectura com a pregària de Joan-Carles Mèlich.

I, un any després, és l'escollit per a la sessió del mes d'abril del club de lectura LLEGIR –NO NOMÉS NOVEL·LA– ÉS VIURE MÉS VEGADES a la Llibreria A peu, de pàgina.

Com és habitual, seguidament us deixo algun fragment –en aquest cas, 2 dels 262– d'aquest llibre, exquisit i enlluernador, tot esperant que arribi el dimarts, i els puguem compartir en viu i en directe amb Joan-Carles Mèlich:

«No sabem quin és el camí correcte, perquè no hi ha un camí correcte, però podem mirar enrere, veure què ha passat i fer tot el possible perquè l'horror no es torni a repetir.» (p. 40)

«Els personatges de les novel·les –Don Quixot, Emma Bovary, Raskólnikov, Anna Karènina, Gregor Samsa, Leopold Bloom, Clarissa Dalloway– són éssers quotidians, i en les seves vides no succeeix res d'èpic ni de majestuós, encara que hi hagi esdeveniments. Viuen en la prosa del món perquè, fins i tot en el moment que passa una cosa extraordinària, continuen vivint les seves vides sense gaires problemes. A diferència del món de les idees, que busca l'altura i la profunditat, en la prosa del món impera la superfície de la pell, l'«epidèrmic».
Els personatges de les novel·les són inconcebibles al marge de les seves situacions, perquè no hi ha un jo sense relacions, perquè no hi ha un jo sense món.» (p. 78)

divendres, 1 d’abril de 2016

Llegim «Els noms dels seus déus»

Encetem el darrer trimestre del curs 2015-16 del Club de lectura 'Posa un conte a la teva vida' a la Llibreria Atzavara amb un recull de contes que ens va impactar a la primera lectura i ens ha impressionat quan n'hem fet la segona, amb el llapis a la mà!

No tenim cap mèrit en l'elecció, ens vam deixar aconsellar pels seus editors quan vam anar a sentir-los al Festival Ingràvid, el juny de l'any passat.

El llibre en qüestió és Els noms dels seus déus de Ruy d'Alexio, i seguidament us deixo alguns fragments, precisament del conte que dóna títol al recull, que ens ha semblat extraordinari:

«...no és imprudent cometre errors dels quals es pugui aprendre.» (p. 35)

«Com que ja no hi havia rius, no sabíem nedar, però vam rebre unes instruccions bàsiques de com fer-ho, per si un dia tornaven a baixar les aigües, o atrapàvem els llavis del mar.» (p. 35-36)

«Quan vaig veure el mar per primera vegada, em vaig fixar com espurnejava i com es movia endavant i endarrere. Com vetllava de nit i dormia de dia. Sabia que no era només aigua. Sabia que amagava alguna cosa. I com la resta de joves de la meva edat, glatia per conèixer aquesta cosa incomprensible, imprevisible, i anorrear definitivament la seva influència.» (p. 37-38)

«Vaig marxar corrents de la platja i em vaig passar dos dies en una font al mig del bosc, on només se sentia el so deliciós d'un salt d'aigua, que acompanyava el ritme sense tempo dels meus dubtes.» (p. 43)

«No semblava que la meva massacre d'homes del mar els afectés en absolut, i això encara em confonia més. Era possible que fossin indiferents a la mort. En aquella gent hi havia un misteri commovedor, semblant al misteri que emana del mar amb el seu color fosc però brillant, massís però inquiet.» (p. 44)

«Quan el temps s'ha esfilagarsat, les paradoxes són l'única esperança». (p. 44)

«És per això que consideren la mort com una satisfacció més dels instints primaris, com el menjar, el sexe, la poesia i la resta de coses inevitables.» (p. 47)

«Amb els anys la gent del mar em van ensenyar tot el que saben, tot el que jo vaig poder aprendre: no necessitar gaire, i saber on trobar el poc que necessito, en la naturalesa, que és l'altre, i saber no només les causes de les meves necessitats, sinó també les seves finalitats i les seves duplicitats i paradoxes.» (p. 48)

«Aquest poema de vers lliure i sense rima repassa els cent mil noms dels déus que viuen al nostre voltant.» (p. 49)