divendres, 25 de març de 2016

Abril. Abril? Abril!!!

Sí, l'abril és un mes especial. És el mes del dia especial.

En aquell mes hi ha el dia més esperat per un munt de persones (totes hi han abocat esforços, totes hi han treballat de valent) i, alhora, és el dia que moltes altres persones compraran (per regalar o per autoregalar-se) el LLIBRE de Sant Jordi.

No hi tenim pas res en contra, a Llegeixes o què!?, però això que hi hagi «només» un mes-un dia especial per comprar llibres no ho acabem d'entendre. I fixeu-vos que diem «comprar» i que en cap moment hem dit «llegir», aixxx!!!

Dit això: tanquem el mes de març amb el projecte del club de lectura dels Lluïsos de Gràcia per a la propera temporada presentat i amb les primeres lectures dels llibres escollits per al clubs de Llegeixes o què!? del mes d'abril* enllestides. Ara només falta fer-ne una segona lectura i preparar les sessions corresponents, i esperar -amb il·lusió!- aquella hora i mitja «màgica» en què compartim aquests llibres (comprats, obsequiats, prestats i sempre llegits!) amb altres lectores i lectors.

* Els llibres en qüestió il·lustren l'apunt d'avui. 
En aquestes mateixes pantalles anirem fent-ne els tastets de lectura de cadascun.

divendres, 4 de març de 2016

Llegim “El dia que vaig aprendre a volar”

Aquest apunt es podria subtitular “Se m’acumula la feina lectora i no tinc temps d’escriure a Llegeixes o què!?

Dit això, miro de fer “el que toca”, que no és una altra cosa que fer-vos un tastet de lectures de la novel·la que comentarem el proper dilluns a la Llibreria Documenta, en una nova sessió de Trobem-nos amb..., cicle organitzat per l’Associació d’Amics de la Bressola.

Vam iniciar aquest cicle de trobades amb l’editor Josep Cots i ja llavors ens vam comprometre a treballar un dels llibres d’Edicions de 1984.
La bona feina del cap de premsa de l’editorial, l’incombustible Torero...  Miquel Adam, ens va fer arribar El dia que vaig aprendre a volar d’Stefanie Kremser, escrita originalment en alemany i traduïda al català per Anna Punsoda, per gaudir de la seva lectura i poder-la compartir amb les lectores i els lectors que, des del mes de setembre de 2015, s’acosten a la Documenta per, entre d’altres coses, celebrar els 40 anys de La Bressola amb un bon vi...

Anem per feina! Aquí us deixem amb una selecció d’alguns fragments d'aquesta novel·la amb una història que atrapa des de la primera pàgina:

– Sí – va resumir finalment, perquè un silenci també té una introducció, un nus i un desenllaç. (p. 28)

...i jo vaig aprendre que l'amor, igual que el sentit de la vida, era un tema tan seriós i dolorós com l'abandonament, i sí, que tu pots estimar algú encara que t'hagi abandonat, i que pots abandonar algú encara que l'estimis. (p. 30)

La seva cara compungida també va entristir-me a mi, i així vam sortir del pis d'esquitllentes, deixant enrere el silenci de la cuina, que pesava tant perquè contenia un bocí del nostre futur. (p. 58-59)

La vida, aquest metrònom constant i tranquil·litzador, s'havia convertit en poques setmanes en una centrifugadora separadora de partícules, i al seu líquid ja no hi surava res sòlid. (p. 75)

Vam callar una mica, capficats amb la llargada d'aquest període: una engruna de res per a l'existència de la senyora Stangassinger, un temps infinitament llarg per a la meva. Per al Paul, tanmateix, aquells deu mesos suposaven un únic punt d'inflexió, molt dilatat en el temps, sobre el qual encara trontollava buscant l'equilibri. (p. 118)

Ara bé, la curiositat se sacia amb el saber, però per saber es necessita –a part d'un esperit despert i unes orelles atentes– dots de lectura. (p. 135)

A fora els ocells refilaven davant del sol que s'alçava. L'aire fresc de la rosada entrava per la finestra. Quan vam acabar, la senyora Stangassinger va tancar el llum de la taula del menjador i vam veure com en poc minuts el dia escampava tot de colors ataronjats pel terra de la cuina. Fins i tot a ella se li travaven les paraules. Passen tantes coses, en aquest món, i així i tot comença sempre un nou dia. (p. 167)

Estàvem sorpresos, enlluernats, perquè de sobte ens adonàvem que pertànyer a un lloc era una cosa molt més complexa que no pas aquest sentiment que semblava lligar-nos a tot (el) que ens envoltava. (p. 205)

...la Marcela ens va fer entendre que una nova llengua és com una nova habitació que, de mica en mica, es van dibuixant contorns i mides gràcies a «la llum del saber» que hi va entrant. (p. 225)

...per primera vegada a la meva vida somiava una cara concreta amb un ulls de color mostassa. No desitjava res amb tanta intensitat com trobar-me amb aquella mirada, encara que fos només un durant un moment. (p. 244)