dijous, 26 de març de 2015

La lectura i la vida

Ahir vaig fer la sessió mensual del club de lectura a la Biblioteca de Tordera. És un club que vaig començar amb molta il·lusió el curs passat i que enguany està costant molt que desperti interès entre els vilatans i vilatanes d'aquesta població. Hi estem treballant.

Malgrat això, puc dir que precisament en aquest club he viscut alguns dels millors moments de la meva feina com a conductora literària. Precisament ahir, quan acabàvem la sessió, en Miquel, un dels lectors, em va dir: «M'agrada venir a les sessions del club de lectura perquè me n'adono que estic aprenent a llegir

Va ser molt emocionant sentir aquestes paraules, perquè aquest és un dels objectius dels clubs de lectura de Llegeixes o què!?, inspirats –entre d'altres– en les reflexions que Emili Teixidor va desenvolupar al llarg de molts anys de docència i que va aplegar en un llibre magnífic, que us recomano: La lectura i la vida*.

I aquí us deixo un dels seus textos que inspira la meva manera d'entendre els clubs de lectura:

Tot i que cada lector és un món a part i tothom s'ha enganxat a la lectura amb les obres que ha triat o que l'han seduït, potser sí que podem reflexionar uns minuts sobre uns punts considerats essencials per formar un bon lector. Perquè a vegades oblidem que de la mateixa manera que es pot ensenyar i es pot aprendre a escriure bé, també es pot ensenyar i es pot aprendre a llegir bé. És a dir, arribar a ser un bon lector és una carrera com una altra que requereix uns mestres, unes pràctiques, una voluntat i uns esforços determinats. Això si no volem quedar-nos en l'estadi de lector més primari, el que llegeix obres que no li suposin esforç, només per distreure's i buscar informació.

No tots els lectors són iguals, ni tenen el mateix nivell de lectura. Quan algú ens demana que li recomanem un llibre, demanem-li quins llibres ha llegit darrerament i quins li han agradat i per què.

Fem-li veure que el més segur és que continuï amb l'autor o la col·lecció o el tema que li ha agradat, però que si fa un petit esforç pot arribar a gaudir de lectures més sàvies o més complexes, que el lector també s'educa amb l'esforç i que hi ha diferents nivells de lectura.

Fem-li veure que si amb les matemàtiques, per exemple, només arriba a resoldre les quatre regles, no entendrà res dels logaritmes neperians o de les equacions diferencials si no fa una mica d'esforç per arribar-hi; que no s'acontenti a quedar-se en la lectura amb les quatre regles, o les quatre lletres. Ser lector és una mica com una carrera.


*Barcelona: Columna, p. 127-128.

dijous, 19 de març de 2015

Dues cites amb la lectura, avui dijous

La primera, a 2/4 de 8 del vespre:
Presentació del primer LLIBRE SOLIDARI de l’Atzavara.













La segona, a 2/4 de 9 de la nit:
Lectura de TRADUCCIONS de poesia (de diverses llengües al català), organitzada per Núria Busquet Molist a la Poeteca.










Com diria aquella:
«Jo no me les perdria, com hi ha món!»

divendres, 6 de març de 2015

«És boníssim, s'ha de llegir»

(Un apunt de memòria històrica, del 14/11/10 a dia d'avui)

No és per fer autobombo, però crec que val la pena que reprodueixi aquí sota un apunt «un pèl antic» de Llegeixes o què!? on vaig escriure la meva primera experiència dovlatoviana i on, curiosament, l'alcohol va fer acte de presència:

Aquesta és la història d’en Francisco i l’Albert, que anaven a una conferència sobre Schpenhauer i es van trobar que la sala on la feien (?) estava plena, i llavors van enfilar cap a l’Horiginal i van conèixer Dovlàtov i la seva colla. I allà van trobar-se amb la SU, que els va convidar a unes cerveses (encara que a en Francisco li haguessin convingut més unes croquetes) i van passar una estona ben acompanyats i sota sostre (això també era convenient). I van escoltar la carta que “L’artista abans conegut com Subal Quinina” havia escrit per en Dovlàtov. En Francisco, que li va preguntar a la SU allò d’“¿Estudias o trabajas?” en veure que ella treia una llibreta abans de començar la presentació, més endavant li va suggerir que aquest text es digués “que em mossegui un mico” [per a entendre-ho és imprescindible que llegiu la carta]. El riure de l’Albert era d’aquells eixordadors, però li anava bé a la vetllada, que transcorria admirablement amb el parlament d’en Jordi Puntí i les seves “tres raons per haver-me convidat a aquesta presentació”, per després arribar a la lectura d’un fragment -llarg- de La maleta per part de Francesc Gelonch i, seguidament, al moment impressionant! de sentir Dovlàtov en rus! Xènia Dyakonova els va deixar completament fascinats! I quan en Gelonch hi tornava, la SU va aixecar-se d’allà i va enfilar cap a casa, convençuda que s’ha de llegir Dovlàtov! Però haurà de ser un altre dia, perquè el de la presentació es va quedar sense diners per comprar cap llibre, però contenta d’haver convidat en Francisco i l’Albert a unes cerveses i haver facilitat el seu descobriment de Sergei Dovlatov, Dov per als amics.

Bé, com a text narratiu segurament és del tot millorable, però el cas és que un temps després –que sóc incapaç de precisar– vaig acabar comprant-me La maleta i llegint els seus contes i gaudint-ne cosa de no dir. I vet aquí que, quan vaig tenir l'oportunitat de triar les primeres propostes per al club de lectura 'Posa un conte a la teva vida', no vaig dubtar ni un segon en què Dovlàtov hi havia de ser, i vaig triar Els nostres, un recull de contes necessari i imprescindible a qualsevol casa on es detecti vida intel·ligent.

I això no només ho dic jo sinó que ho podeu demanar a les lectores i els lectores del club, després d'haver compartit la seva lectura en una sessió on vam comentar amb entusiasme molts aspectes dels contes, des de les vides dels personatges (els vicis, les neurosis, les grandeses) fins a l'estil àgil, directe i irònic de Dovlàtov. Una setmana després vam poder confirmar aquestes impressions amb l'Ester Andorrà, una de les editores de La Breu, que va delectar-nos amb tota mena d'informacions relacionades amb l'autor (les més «sucoses», amb la seva vídua!), avançar-nos que preparen nous llibres de Dovlàtov i també reedicions. Va ser molt interessant sentir com havien «conegut» l'autor, com un llibre seu es va convertir en el primer de la col·lecció La intrusa, com confien en la feina del traductor, Miquel Cabal, o diferents anècdotes relacionades amb les imatges de les portades dels llibres.

Una vetllada perfecta que va acabar amb una expressió que «sempre» acompanyarà la lectura de Dovlàtov: «És boníssim, s'ha de llegir». Ep, i també amb una mica de vodka...