divendres, 27 de febrer de 2015

Fragments de les lectures...

Ens fem un fart de llegir i ens agrada deixar constància d'aquestes lectures. Normalment ho compartim al Facebook (allà on sóc jo sense la «màscara» de Llegeixes o què!?). I, de tant en tant, «toca» aplegar en aquest blog, magnífic i que està a punt d'arribar a la xifra gens màgica de 37.000 visites, els fragments d'algunes de les lectures que hem fet, per exemple, en aquests dos primers mesos de l'any.

Aquí els teniu:

"El-Llu-llu-mai-no-ho-fa-rà. Són vuit síl·labes anodines que deuen habitar els cervells de molts pares frustrats per les expectatives estroncades, però he de reconèixer que mai fins ara no se m'havien imposat amb tanta claredat."

Quiet de Màrius Serra (p. 48).


"- Qué extraño eres, Maurice... Te han pasado cosas como para estar amargado y desencantado, y sin embargo no eres infeliz, quiero decir, interiormente. ¿Me equivoco?

- No.

- Pero entonces, ¿qué te consuela?

- La certeza de mi libertad interior -respondió Maurice tras un instante de reflexión-, que es un bien precioso e inalterable, y de que conservarlo o perderlo sólo depende de mí. De que las pasiones llevadas hasta el extremo, como ahora, acaban por apagarse. De que lo que ha tenido un comienzo tendrá un final. En una palabra, de que las catástrofes pasan y hay que procurar no pasar antes que ellas, eso es todo. Así que lo primero es vivir: Primum vivere. Día a día. Vivir, esperar, confiar."

Suite francesa d'Irène Némirovsky (p. 220), en traducció al castellà de José Antonio Soriano Marco.


"Quan vens un llibre a un home no li vens només dotze unces de paper, tinta i cola, sinó que li vens una vida nova. En un llibre hi ha amor i amistat, humor i vaixells que solquen el mar de nit; en un llibre de veritat, vull dir, s'hi pot trobar el cel i la terra. Mare de Déu! Si jo fos forner, carnisser o venedor d'escombres, en veure'm passar la gent correria a la porta delerosa de comprar la mercaderia. En canvi, la càrrega que jo els porto és la salvació perpètua [...] És per això que val la pena: es tracta de fer una cosa que, des de Nazareth, a Maine, fins a Walla Walla, a Washington, no se li ha acudit a ningú més. És un camp d'acció nou, però pels ossos de Withman que val la pena. Això és el que necessita aquest país: més llibres!"

La llibreria ambulant de Christopher Morley (p. 39), en traducció al català de Dolors Udina.


"En penjar el telèfon, una furgada de desolació li entela els ulls. La dona mira per la finestra oberta a una negror mat. Amb la sensació de saber-se massa prop d'un epíleg que no llegirà ningú."

Vint-i-nou contes menys d'Eduard Márquez (p. 18), final del conte 'Voyeurisme'.


"Ton pare és un romàntic. De petit, llegia molt. Jo, al contrari, vaig créixer sa del tot... Que bé que t'assemblis a ta mare. He vist fotos seves, t'hi assembles molt...

Ens confonen sovint i tot... –vaig dir."

Els nostres de Serguei Dovlàtov (p. 41), en traducció de Miquel Cabal.


"Una de les principals ocupacions d'un déu és de recordar la seva existència als humans, per tal de perpetuar el lligam de submissió dels uns envers l'altre. Per això, de tant en tant hem d'interferir prou en la seva vida perquè ens temin. Han de saber que a qualsevol moment podem trasbalsar-los la rutina d'aquells breus moments que els és donat de viure i, com que no estimen res més que la plàcida ignorància, ens fan sacrificis per mantenir-nos a una distància ideal, ni massa lluny ni massa a prop."

Les cròniques del déu coix de Joan-Lluís Lluís (p. 46).

dilluns, 9 de febrer de 2015

Temps per llegir... blogs NOUS!

La llista més immediata de llibres per llegir (per feina)* és la següent: Suite francesa d'Irène Némirovsky (traducció de José Antonio Soriano Marco), La llibreria ambulant de Chistopher Morley (traducció de Dolors Udina), Casa de misericòrdia de Joan Margarit, Terres verges d'Enric Larreula Vidal, Els nostres de Serguei Dovlàtov (traducció de Miquel Cabal Guarro) i Les cròniques del déu coix de Joan-Lluís Lluís.

Com veieu, estic enfeinada...

Però això no vol dir que no tingui temps per llegir –i recomanar-vos!– blogs NOUS! Aquí en teniu una bona colla:

Neguit de pantorrillaAparador de poesiaNollegiu. Llibreria work in progressL'ILLA DESERTAlletres minúsculesVilem Vok escriuDe res, massaLittleNemos.Katamb èmfasi.

Seguirem informant... Vosaltres no deixeu de llegir!!!

*aquests són els llibres que treballaré en els clubs de lectura que encara he de fer del mes de febrer; ja hem fet El señor Ibrahim y las flores del Corán d'Èric-Emmanuel Schmitt i La imperfecció de les bombolles de Llort.

divendres, 6 de febrer de 2015

Lemuria ja és aquí!

Des del dissabte passat ja podem donar la benvinguda a Lemúria.

Us animo a donar-hi una ullada, a seguir les seves seccions i els articles dels seus col·laboradors. Per part meva, miraré d'escriure-hi per engrescar-vos a llegir (sense entrar en un bucle, si pot ser...).

Aquí sota trobareu el meu primer article, inclòs a les pàgines de la Revista Lemúria.

Bona lectura!

14 raons per llegir...
Cor mentider, de Marc Cerdó
Barcelona: Club Editor, juny 2014

Les prèvies...
  1. Perquè, ja que som a l'estiu (1), sempre és bo seguir les recomanacions de l'Albert Forns
  2. Perquè, per reblar el clau, és una recomanació de la teva llibretera de capçalera.
  3. ...I perquè llavors recordes el dia de celebració del tercer aniversari de L'Espolsada (2), quan vas veure per primer cop en Marc Cerdó, i el vas sentir i vas tenir ganes de llegir-lo.
I entrant en matèria...
  1. Pel seu començament: Catalineta ha sortit de la casa gairebé d'esquitllentes, com aquell qui es disposa a fer una malesa gran. Ha carregat el patinet de son germà, que acabava de rescatar de l'habitació dels mals endreços, a pes de braços i sense dir res a ningú. Aquest és l'únic botí de guerra que ha gosat emportar-se furtivament de ca seva.
  2. I pel seu final: Hi ha una nimfa acorralada entre baladres. De bellesa rotunda, la noia es passeja de bracet amb el seu iaio. Té un globus d'heli en una mà. I l'oratge li fa voleiar els cabells, llargs i sedosos, que porta subjectats al front amb una diadema fúcsia. I gaudeixo intensament de cada moment. I m'alegro de ser viu. Per primera vegada en molt de temps... El cor mentider...
BA
            TE
                        GA
  1. Entremig: personatges, contradiccions, perles, matisos...
Millor si anem concretant, no?
  1. Perquè Cor mentider és una novel·la que et provoca, que no et deixa indiferent. I, com a lectora, ho agraeixes: Algú que ha vingut a Mallorca a curar-se, ¿què fa? Seu a la gandula i es dedica a no fer res. Il dolce far niente. [...] Algú que ha vingut a Mallorca a curar-se, ¿què fa? Una de dues: pren píndoles de Fluoxetina i no trempa o intenta cardar com un puput, fora pastilles. Però un no té mai el control del fets de futur. Un bou tot sol no llaura. Cardar si hi ha consens: pastilles si no n'hi ha... (p. 45)
  1. Perquè tots els personatges de la novel·la tenen el seu idiolecte particular. Han dit (veus expertes) que Cor mentider és una novel·la ballable. Me'n guardaré prou de discutir-ho, però a mi em sembla que és una novel·la “cantada” per un cor de veus del tot original: 
    -Cerc l'olor de la meva filla.
    -¿Què?...
    -Fa poc que he trencat amb sa mare. La pell de la meva nina desprèn una olor igual, igual, igual que la pera del vostro hort. El moment en què m'heu aglapit l'ensumava.
    -¡És! ¿O sou poeta, vós?
    -No.
    -Molt me tem -el pagès, consirós, es gratava el clatell- que heu trabucat el carro, l'amo. (p. 124)
  1. Perquè el Damià, el narrador, és un personatge real, que segur que coneixes... Un home incapaç de gestionar els problemes que li suposa tractar amb les dones, que crea tot un desori al seu voltant i, encara més “irritant” (recordeu la raó número 7?), que dóna respostes equívoques a situacions aparentment senzilles perquè no ha après mai a prendre decisions per si mateix: Jo hauria estat capaç de qualsevol cosa per tal d'acontentar tothom, d'estalviar-me discussions, d'evitar enfrontaments innecessaris, de ficar-me en un trencacolls, de decebre els meus pares...
    Com de lesiva pot arribar a ser la convivència humana és un fenomen que m'admira més que cap altra cosa al món. Vaig dir entre mi: Crec que ja és hora de fermar la cabra. (p. 51)

Per cert... un parèntesi...

Precisament va ser a partir d'aquest darrer fragment de Cor mentider que la seva editora va decidir organitzar un concurs a Facebook per continuar-lo, i que et vas atrevir a escriure així: “I mira que hi ha poques coses que, a aquestes alçades de la vida, puguin despertar en mi alguna cosa similar a l'admiració. Fermar la cabra. Ja deu ser això. Que la nostra convivència ja fa temps que ho notava. Però no me'n volia adonar o no me'n sabia adonar. Fermar la cabra. I ara la vida se m'esmuny i la nit em parla a cau d'orella. Em desperto i el meu món -el nostre- és diferent. Cada cop més. Cada dia més. I el cas és que no sé què dir-te. Fermar la cabra. Aquesta podria ser la solució. I a cada instant em pregunto si la vull trobar, la solució. Si la vull trobar i te la vull oferir. Si la vull plantejar i si encara val la pena lluitar. Ja és hora? Fermar la cabra o la mula. Tant se val. Així que vaig dir entre mi: Ara ja només he d'esperar que m'arribi aquest llibre de les tapes blaves. D'aquell autor que vaig anar a conèixer un dia a Les Franqueses. L'espero asseguda.”
El premi consistia en rebre un exemplar del llibre i, quan poguessis, llegir-lo i dir-hi la teva, cosa que fas, ara i aquí.

Tanquem el parèntesi i segueixen les raons...

  1. I tornem amb el Damià... un personatge tan normal que, després de tancar el llibre, encara el tens al cap: No sóc una pedra. Tinc sentiments. Algunes dones m'agraden. Sóc avorridament heterosexual. No sóc invulnerable a la bellesa. Puc abstenir-me de mantenir relacions sexuals durant quinze dies. Sóc incapaç d'allitar-me amb gent que desconec. No vaig de putes. (p. 152)
    M'agraden els llibres. No m'agrada el hardcore porn. M'agrada passejar. No m'agraden els comiats. M'agrada el sabor del cafè... (p. 153)
    M'agrada passejar, no m'agrada el fum del tabac, m'agrada el gust de la xocolata negra... (p. 155)
    No m'agrada semblar insegur. M'agrada el confort. Les excursions no m'agraden. Visitar museus m'encanta. No m'agrada planxar. M'agrada jugar amb na Cora... (p. 156)
  1. Perquè és d'aquelles novel·les que parlen de l'escriptura, del poder “alliberador” de l'escriptura: Després dels tens estira-i-arronsa amb Elenita em vaig confirmar en la teoria que m'impulsava a escriure: jo escrivia per satisfer una necessitat distintiva; jo escrivia per localitzar l'epicentre de les meves pors; jo escrivia per produir una diferència; jo escrivia per esquivar el perill d'acabar a tocs i perxades amb tothom. (p. 118-119)

  2. Perquè és una novel·la on no hi trobareu cap resposta, sinó que us provocarà (recordeu –de nou– la raó 7?) moltíssimes preguntes... I algun consell: -Si al llarg del dia se't presenta una dotzena d'ocasions per equivocar-te, procura no aprofitar-les totes: mira de no ensopegar amb el mateix còdol cairat de sempre. (p. 164)

  3. Perquè en Marc Cerdó escriu honestament, segurament perquè el persegueix algun turment (a qui no?), i per passar comptes amb el món i amb ell mateix: El món és l'infern. I a l'infern hi ha dues menes de persones: les ànimes turmentades i els dimonis que les turmenten. (p. 170)

  4. O sigui que, si llegiu Cor mentider, tindreu davant dels vostres ulls a un autor en estat pur. Us ho perdreu?

    Dues notes: (1) Vaig enllestir aquest article el 30 de juliol de 2014. (2) Aquest mes de febrer celebrarem els 8 anys de L'Espolsada, visca!!!