dijous, 27 de gener de 2011

Tres correus consecutius

Mentre estic pendent d’una proposta de feina i em complico la vida amb Una història avorrida, rebo tres correus consecutius que vull compartir amb totes i tots...

El primer m’anuncia la publicació imminent de L’últim dia abans de demà,
la darrera novel·la de l'Eduard Márquez. I no només és un anunci sinó que em conviden a prendre un cafè o una copeta, a més de donar-me el llibre en mà i a presentar-me l’autor. Ei, a mi i a d’altres blogaires!!! A la invitació, per al dimecres 2 de febrer a partir de les 7 del vespre, ens diuen aquestes paraules tan amables i –em sembla– tan carregades de raó: “Som conscients del suport constant, les crítiques constructives i l'enorme difusió que feu dels nostres llibres, i de moltíssims d'altres, i del foment per la lectura en general que els vostres blogs representen.” Ja us explicaré com ha anat!

El segon és de LaBreu Edicions i em convida a assistir als propers recitals d’alguns dels poetes alabatrencs, que recitaran els seus darrers llibres:
Divendres 28 de gener a les 8 del vespre, a la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus, Mireia Vidal-Conte recitarà Orlando natural
amb Rosina Ballester i Montserrat Carrillo.
Dissabte 29 de gener, Andreu Subirats participarà a la tarda de Poesia Especial J.V.FOIX
que se celebrarà a partir de les 7 del vespre a Torre Amat de Sarrià. Els convidats faran versions adaptades de J.V.Foix: Enric Casasses, Blanca Llum, Andreu Subirats & Diego Burián, Josep Pedrals, Magda Guillén, Eduard Escofet, Andrés Balil i Orlando Guillén.

El tercer és de l’amic Pere
que, amb tota la cordialitat i finesa del món, m’escriu per corregir una de les frases d’un apunt que no hauria d’haver escrit mai, com s’ha demostrat abastament...

Ja ho veieu, tres correus consecutius que em fan sentir ben viva en aquest món dels blogs que ens agermana i ens aixopluga... per molts anys!

Llegeixes o què!?, un blog.

dilluns, 24 de gener de 2011

Una història avorrida? Quan encara tinc les galtes enrojolades

Moltes vegades ja m’he pronunciat sobre el gran NIVELL de les blogaires i els blogaires que passen per aquí i que deixen els seus comentaris, però les intervencions de la Marta i el Llibreter en el meu darrer apunt ho tornen a deixar ben clar. Entono el mea culpa per ser tan badoca (i tan mandrosa!) i anotar com estranyes frases i construccions que eren del tot correctes. Accepteu les meves disculpes, quan encara tinc les galtes enrojolades.

Fet aquest preàmbul, del tot necessari, segueixo parlant-vos d’Una història avorrida
i de les coses que m’ha suggerit.

A la pàgina 23 del primer capítol (p. 7-27), em trobo el professor de medicina Nikolai Stepànovitx en la seva faceta pedagògica, que em dóna moltes claus per preparar les meves sessions del Club de lectura
: “Per fer una bona classe, és a dir, que no avorreixi els alumnes i els resulti profitosa, cal tenir, a més de talent, destresa i experiència. S’ha de ser molt conscient de les pròpies forces, saber molt bé per a qui la fas i conèixer perfectament la matèria que expliques. A més cal posar-hi els cinc sentits, observar amb atenció i no perdre mai el camp visual.”

Quan llegia aquest monòleg d’Anton Txèkhov (1860-1904) també llegia El joc de Déu de Salvador Macip
, i suposo que per aquest motiu moltes de les referències “científiques” de Nikolai Stepànovitx em van cridar l’atenció. En aquest cas, a la pàgina 26, encara del primer capítol, diu: “Quan exhali el darrer sospir continuaré creient que la ciència és el més important, el més bell i necessari a la vida; que sempre ha estat i serà la més gran manifestació de l’amor i que només gràcies a ella l’home serà capaç de vèncer la naturalesa i a si mateix.”

Dos assumptes més que Txèkhov tracta a Una història avorrida són el teatre i, a part de l’amor a la ciència, un masclisme que –ho confesso– m’ha deixat força perplexa. Pel que fa al teatre, em quedo amb aquest paràgraf de la pàgina 38 (del segon capítol, p. 29-57): “...A mi em sembla que si una obra de teatre és bona, no hi ha necessitat d’importunar els actors perquè ens produeixi la impressió deguda; ens podem limitar únicament a llegir-la. Si una obra és dolenta, en canvi, cap representació no farà que sigui bona.”
I algunes de “les perles masclistes” que deixa anar Nikolai Stepànovitx (el sarcàstic alter ego de Txèkhov, vull pensar...) les enumero tot seguit:
“... unes apreciacions tan agudes i assenyades que haurien estat dignes d’una bona intel·ligència masculina.” (p. 41)
“... idees com aquestes només poden provenir de la ment d’un home.” (p. 42)
“Jo no l’entenc, aquest odi, i probablement calgui ser una dona per entendre’l. [...] Jo això m’ho explico senzillament per l’endarreriment de les dones.” (p. 48)
“La dona moderna és tan ploranera i dura de cor ara com a l’edat mitjana. I segons el meu parer, fan molt bé tots aquells que els aconsellen educar-se com els homes.” (p. 48-49)

Per acabar –aquesta vegada definitivament– de parlar d’Una història avorrida, reprodueixo unes frases (p. 106) que m’han semblat genials i que considero d’aplicació obligatòria: “Diuen que els filòsofs i els veritables savis són indiferents. No és cert. La indiferència és la paràlisi de l’ànima; és una mort prematura.”

Ai.., aix..., això és tot!

Llegeixes o què!?, un blog.

dilluns, 17 de gener de 2011

Una història avorrida? L’apunt de les estranyeses

Una història avorrida va arribar a les meves mans per atzar, com la majoria dels llibres. Són 113 pàgines dividides en 6 capítols, que es llegeixen amb plaer i que m’han suggerit un munt de coses. Per no allargassar-me massa (que després no em llegiu, que us conec!), parlaré d’Una història avorrida en diferents apunts –confio que seran successius però tampoc no us ho puc assegurar (que jo també em conec!)–. Com que un dia ja ho vaig preguntar, m’atreveixo a començar aquí l’apunt de les estranyeses:

Pàgina 18 del primer capítol (p. 7-27), quan diu “... i no només us en dirà l’any, el mes i el dia, sinó que també us explicarà els detalls que van envoltar un o un esdeveniment altre.”
Quatre pàgines després (p. 22), llegeixo: “Del fosc passat de la medicina només se n’ha conservat una, de tradició: la corbata blanca que ara porten els doctors!” Se’m fa molt rar però suposo que els “rars” són els russos!
També em crida l’atenció la frase següent (p. 24): “Un altre dels meus enemics és en mi mateix”.
Crec que puc afirmar (sense estranyar-me) que falta un NO després de “Mai” a la frase següent (p. 25): “Mai he gaudit tant amb cap esport, joc o entreteniment com he gaudit fent classes.”

Al segon capítol (p. 29-57), a la pàgina 34 torna a aparèixer la corbata blanca –es confirma que deuen ser “rarets”, aquests russos; a la mateixa pàgina, llegeixo: “Que és una botiga, això, o què? Jo no en venc, de temes! Per mil·lèsima vegada, els prego a tots que em deixin tranquil!” Eps, és que no m’estranya que no el deixin tranquil, perquè aquesta mil·lèsima [una de les mil parts iguals en què es divideix una quantitat o un tot, segons el DIEC] diria que no té gaire força...
A la pàgina 54 segueixo trobant a faltar l’adverbi NO, quan diu: “Mai fins ara m’havia topat amb l’antagonisme de classe...”.
Per acabar el capítol (p. 57) una mica de caos horari: “Em fico al llit, després em llevo i passejo amunt i avall per l’habitació, i tot seguit em torno a ficar al llit... Normalment, després de dinar, abans que sigui de nit, la meva excitació nerviosa arriba al seu punt més alt.”

De ple ja al capítol tercer (p. 59-78) em trobo amb una frase (p. 66) que em confirma que no dec anar tan equivocada amb el NO: “Sempre parla de coses serioses però mai no ho fa seriosament.” Bingo! Però em desanimo quan a la pàgina 77 em torno a topar amb l’absència de l’adverbi: “I em juro a mi mateix que mai més aniré a casa de la Kàtia...”. Esclar que a la frase anterior ha desaparegut una preposició ben NOstrAdA: “...com és que cada nit t’atreu la idea d’anar buscar aquells dos gripaus?”

Per al capítol quart (p. 79-94) assumeixo que l’estranya puc ser jo (que ho sóc!), però
hi ha un parell de frases a les quals no acabo de trobar el sentit o que considero que podrien ser més senzilles:
“Quan llegeixo publicacions serioses, sento exactament la mateixa por indefinida. L’extraordinària arrogància, el to burleta de general, la familiaritat amb què tracten els autors... tot això em resulta incomprensible i em fa por.” (p. 81-82)
“Ara es produeixen situacions equívoques de les quals abans només tenia idea de sentir-ne a parlar.” (p. 88)

Acabo. Ja m’he fet molt pesada. Ningú no llegirà aquest apunt tan llarg i estrany...

Abans de tancar el llibre, però, no em puc estar de rellegir dues frases (p. 106-107): “M’estiro de nou al llit i em poso a buscar alguna cosa amb què ocupar els meus pensaments. En què puc pensar?...”.

I em ve, de cop, la mandra.

Llegeixes o què!?, un blog.


Il·lustra l'apunt Gardens of Exile at the Berlin Jewish Museum

dimarts, 11 de gener de 2011

11 de l’1 de l’11 (o sempre hi ha 1 perquè, o més d’1...)

Ho puc dir més clar i fins i tot més alt: NO TINC CRITERI! O sigui que, abans d’acabar l’any 2010, vaig fer una excursió familiar fins a l’Espolsada i vaig comprar-hi uns quants llibres...

Em sembla que és del tot lícit que pregunteu: i per què aquests llibres?
Us faré la llista dels meus perquès...

Montse Banegas, Dobles parelles (Proa): perquè em va agradar molt Una dona incòmoda, tot i que mai en vaig escriure cap apunt.


Herta Müller, Tot el que tinc, ho duc al damunt (Bromera): perquè, de tant en tant, el Nobel de Literatura deu anar a parar a escriptores/rs que s’ho mereixen, oi?

Evelyn Waugh, Últimes notícies! (Acontravent): perquè tinc un molt bon record de Retorn a Brideshead; perquè Joan Triadú va escriure abastament sobre aquest escriptor; perquè el traductor és “una màquina...”.

Sergei Dovlatov, La maleta (labreu edicions): perquè no vaig poder fer-ho en el seu moment.

Alice Munro, Massa felicitat (Club Editor): perquè la traductora tornava a sortir a la coberta del llibre com ja ho havia fet aquí, i això sempre em fa feliç.

Giani Stuparich, Un año de escuela en Trieste (minúscula): perquè la llibretera me’l va recomanar fervorosament i a mi em va encantar L’illa, del mateix autor.

Ara, és molt possible que el llibre que comenci a llegir aquests dies –entre d’altres que ja tinc “entre ulls”!– sigui aquest: Testimonis del segle XX, llibre coordinat per Raül Maigí i Laia Soldevila (El cep i la nansa), perquè el seu editor me’l va fer arribar de franc i amb aquest “obsequi” en forma de versos de Joana Raspall: Cal seguir el camí rost envers la fita / immutable i segura que ens espera. / Hi aniré sense mots, sense veu clara, / armada de neguit i d’incertesa, / ni que sigui vagant, a les palpentes, / cercant graons on afermar les passes.

Llegeixes o què?!, un blog.


Il·lustra l'apunt d'avui 1 detall del Museu de l'objecte trobat,
1 iniciativa de la Fundació Antonio Pérez

dimecres, 5 de gener de 2011

El meu ferm propòsit

Les xifres “canten”:
2007 (48 apunts), 2008 (40 apunts), 2009 (38 apunts), 2010 (33 apunts).


Passi el que passi, faci fred faci calor, amb més feina o amb menys... el meu ferm propòsit per aquest 2011 (fa anys que he deixat de fumar, fa temps que vaig decidir que no calia subvencionar gimnasos, l’any passat em vaig aprimar i això de l’anglès ja ho he deixat per impossible!) és escriure més apunts a Llegeixes o què!?


Perquè llegir, llegeixo... O sigui que a veure si m’espavilo amb l’o què!?


Llegeixes o què?!, un blog.


Il·lustra el primer apunt de 2011,
un detall de "La búsqueda" de María Platero