dimecres, 17 de febrer de 2010

Un tastet de lectures

Em sembla que ja ho he dit alguna altra vegada però vull confirmar que habitualment no sóc lectora d’una única lectura. No ho puc/no ho vull evitar.

El cas és que aquesta setmana alterno la lectura de tres llibres. De cadascun d’ells trobareu quin ha estat el camí que m’hi ha portat i us afegeixo un breu fragment que m’ha agradat o que m’ha cridat l’atenció:

Jefe de estación Fallmerayer de Josep Roth, Acantilado, novembre 2008 (traducció de l’alemany de Berta Vias Mahou).
Sempre t’has de refiar de persones
amb criteri i sensibilitat.
Después, Fallmerayer partió. Nunca más se ha vuelto a saber nada de él.

Contes russos de Francesc Serés, Quaderns Crema, octubre 2009.
Si llegiu algun dels últims comentaris
sabreu el motiu... I si voleu llegir apunts on parlen “amb criteri” del llibre podeu fer-ho aquí i aquí.
A la nena li ve un calfred. El parc és pla i obert i s’ha girat una mica d’aire de primavera de Sant Petersburg, fresc, massa fresc. Han tocat les cinc, i els arbres comencen a sedassar la llum. Som a finals d’abril, i els renous dels arbres i de les mates comencen a treure fulles tendres, verds tendres i suaus que es tornen quasi transparents, els nervis blancs, translúcids, com si les copes formessin un enorme vitrall que ho matisés tot amb llum de maragda. El sol va de baixada, i dels vorals de l’estanyol que hi ha al mig del parc comencen a sortir tot de mosques i mosquits, fins i tot alguna libèl·lula o alguna papallona que l’home dels escacs segueix amb la mirada, entre els fils que les aranyes han teixit d’arbre en arbre, tot de fils primíssims que brillen, belluguen al ritme del vent i lliguen tot el parc.
(Del conte “La penyora” d’Olga Yevguènieva)

La nit de les papallones de Jordi Coca, Edicions 62, novembre 2009.
Podria dir que el llegeixo per reconciliar-me amb la prosa de Coca, però us mentiria. El que realment “em tira” és la vida de les vedets del Paral·lel a la Barcelona ravalera dels 70 i els 80.
Jo mirava l’entorn i em deia amb tristesa que els burgesos sempre acaben guanyant. Són una classe indestructible, especialment la catalana, que encarna una insuportable barreja de covardia, hipocresia moral i aparença de moderació.

Ben aviat, les noves trilectures, en aquestes mateixes pantalles.


Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

dimarts, 9 de febrer de 2010

D’avui en quinze

Benvolgudes i benvolguts,

Em fa molta il·lusió convidar-vos a la presentació de Pere Calders–Joan Triadú. Estimat amic. Cartes–Textos.

M’agradaria molt que ens poguéssim trobar a la Biblioteca Jaume Fuster
, el dimarts 23 de febrer, a les 7 del vespre.

En l’acte de presentació hi intervindran (per aquest ordre): Susanna Àlvarez, Montserrat Bacardí, Tessa Calders i Joan Triadú.

Fins llavors!

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...


Il·lustra l'apunt d'avui "Una figura", de l'admirat Juan Muñoz

dijous, 4 de febrer de 2010

Apunt reescrit un any i uns dies després

Se’n parla de fa temps i gent que n’entén, però no va ser fins ahir que vaig veure, en el meu trajecte habitual al metro de tornada a casa, una dona que llegia un llibre electrònic.
Ha passat un any i uns dies després i, lògicament, se n’ha parlat més i més i...

Fins ahir no em pensava que aquest enginy tecnològic estaria realment a l’abast d’algú que agafa el metro, com jo.
El dilluns d’aquesta setmana han començat a variar els meus esquemes.

Vaig mirar-me embadalida l’enginy –i a la dona, que era potser quatre o cinc anys més gran que jo, no gaire bonica però sí força elegant–, i vaig veure que anava per la pàgina 780 de les 1508 que tenia el llibre. Quin era? No ho sé (i no per falta de ganes). Poca cosa més vaig poder veure, però si que em vaig fixar en com passava les pàgines, que em va semblar com una lleugera aclucada d’ulls de la pantalla.
L’enginy és blanc (tot ell i la funda) i la dona no és lletja ni tampoc elegant. Deu anar per la pàgina 40 però ni ella sap quantes pàgines té el llibre. La sensació es manté: passar pàgina sembla una aclucada d’ulls. A vegades prem on ha de prémer, però en comptes d’anar endavant va enrere, o passa dues pàgines de cop...

Ja al carrer, vaig començar a fer-me preguntes sobres les prestacions d’un llibre electrònic, com per exemple:
- Podria encabir en un aparell com aquest els llibres que estic llegint ara mateix, els dos del Club de Lectura i L’estepa infinita? (Per cert, prepareu-vos perquè estic prenent un munt de notes per a un proper post).
- El llibre electrònic et permet subratllar i anotar allò que t’agrada o t’interessa, o és un error o has de buscar el significat d’alguna paraula que desconeixes o...?
Abans de sortir al carrer, durant els transbords del metro, es fa una pregunta: i si me’l roben? Prefereix no pensar-hi. Respira alleujada perquè recorda perfectament que va arribar a fer l’apunt de L’estepa infinita. Ha pogut entendre –tampoc no ha estat molt fàcil però se n’ha acabat sortint (gràcies pel regal i pel suport tècnic, Leire!)– que l’enginy en qüestió pot encabir molts llibres però cal que estiguin en versió electrònica, és clar! De moment hi té dos: L’última carta de Companys de Toni Soler i La nit de les papallones de Jordi Coca. Ha començat pel llibre d’en Coca, que li està agradant perquè parla –entre d’altres coses– d’El Molino, un espai que mai no va poder trepitjar (com a públic, no penseu coses rares!) i se’n dol.
I sí, el llibre electrònic, o digital, o e-book, o “el blanquet” com ja se’l coneix per casa seva, pot fer moltes coses, però de moment ella no té ni idea de com fer-ho. El que vol és llegir. I li fa mooooooooolta mandra començar pel Manual de l’usuari...

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure...

[L’apunt d’avui el vull dedicar a la meva amiga Lem, que em va parlar de La nit de les papallones i em van venir ganes de llegir-la]

Il·lustra l'apunt, com no podia ser d'altra manera, una papallona