diumenge, 30 de novembre de 2008

Andrea Camilleri i Montalbano, dues meitats inseparables

Perdoneu aquesta intromissió fugaç de l'altra meitat, aquella que ara es dedica a la dramatúrgia segons la Su, per parlar-vos d'Andrea Camilleri.

Necessito teràpia.

Per a mi Camilleri és com un raig de sol en un dia rúfol, com una bona i reconfortant tassa de cafè. És a dir, imprescindible.

Per la seva manera d'escriure (tan ben reflectida en les traduccions d'en Pau Vidal), pel seu sentit de l'humor (és un d'aquells autors que et fa trencar de riure amb una sola frase), per la seva capacitat de reproduir en literatura aquella Sicília de pel·lícula que totes tenim al cap, la de la samarreta imperi i els crits per l'ull de l'escala.

En Montalbano, el detectiu més humà de l'esfera detectivaire gràcies a tots els personatges que l'envolten i a les seves manies, identificables en qualsevol de nosaltres, es deu haver convertit ja fa temps en l'alter ego de Camilleri. Tan alter ego de Camilleri que no el deixa ni escriure altres novel·les sense aflorar en cada pàgina, per molt que aquesta novel·la no sigui de la saga Montalbano.

Parlo de l'última publicació d'Andrea Camilleri, La mort d'Amalia Sacerdote
, que a més ha estat guardonat amb el II Premi Internacional de Novel·la Negra RBA. Enlloc de Montalbano hi ha un altre protagonista, digues-li Michele Caruso, periodista, que es troba immers en la investigació d'un assassinat on s’hi acaba barrejant la màfia i la política. No, la política no, els polítics.

És a dir, Montalbano total. I doncs, per què li diem Michele Caruso? Calia, Camilleri? Aquest divorci no és bo...

La meitat més deprimida.


Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure

Il·lustra el post (com diria l'altra meitat, la intel·lectual)
una imatge sorgida de la cerca "crepuscle a Sicília" al Google.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Jo confesso...

He rellegit La campana de vidre, de Sylvia Plath. No puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura, però us he de confessar que jo he tingut en tot moment una sensació del tot agredolça.

Rellegir un llibre significa, en moltes ocasions, retrobar frases que et van agradar (“Una segona onada em va besar els peus amb llavis d’escuma blanca, i la fredor m’abraçà els turmells amb un dolor de mort”), imatges que et van cridar l’atenció (“Sota la lluentor infinitesimal dels estels, els arbres i les flors deixataven la seva fresca olor”), paraules desconegudes fins llavors (“pristi”) que després es podien convertir en “les teves” paraules encantades...
En definitiva, anotacions fetes en temps immemorial.
Molts cops aquesta troballa queda en simple anècdota, però aquesta vegada no ha estat així perquè a mida que avançava en la relectura em trobava amb frases senceres que recordava perfectament haver plagiat (literalment) en les primeres versions d’un conte meu que m’estimo molt. Tot era llegir i enrojolar-me...
Per sort el conte és inèdit i el procés de reescriptura ha estat tan i tan llarg que, en les darreres versions, les frases de la Plath ja no hi són (o així ho espero!).

O sigui que tanco el llibre, penjo el post i corro a rellegir el conte per eliminar-ne qualsevol vestigi de la Plath, uff!!!

Com deia aquella: “ai, ai, ai”.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...



Dues portades del llibre il·lustren el post d'avui

dimecres, 19 de novembre de 2008

Escric un blog literari: faig pena?

Aquest títol no és meu, tranquil·les, tranquils...
Va aparèixer a l’
Avui del passat 8 de novembre i, pel que he pogut saber, a hores d’ara l’autor encara no ha rebut cap tipus d’amenaça, ni en forma de carta-bomba ni de virus informàtic. I n’està sorprès.

No li ha d’estranyar, però, perquè els blogaires ja no llegim els suplements culturals (si no és “per feina”, com és el meu cas). Aquest fet no és ni bo ni dolent. És la realitat.

L’article no diu res que no sapiguem: “Ningú ens obliga a llegir cap blog...”, “Alguns autors comencen fort, però abandonen aviat. D’altres van fent segons la disposició de temps lliure i d’inspiració...”, i que cal saber-los triar, com tot a la vida.

Suposo que l’autor volia encendre els ànims dels blogaires quan diu: “...però molts no són sinó banalitats mostrades en públic, creació amateur, opinions que haurien de quedar restringides a una conversa de bar...”, i jo que penso que precisament ens fa falta tenir més converses de bar on puguem parlar de llibres sense que semblem “extraterrestres”, i començar a deixar de banda el futbol i els fills (el primer tema el domino i l’altre tot just començo, per altra banda).

I potser sí que n'hi ha que tenen faltes, però darrera d'aquests blogs hi ha persones que llegeixen (i això està molt bé!) i opinen (cosa que tampoc no és tan fàcil). Per sort, no cal haver estudiat filologia o periodisme per escriure sobre un llibre.

El que cal és llegir. Si és un llibre, perfecte. Si és l’article de l’Avui, d’acord. I si és aquest post, molt millor, no?

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...


Il·lustra el post d’avui una imatge que podria significar “els llibres ens connecten”. O no.

dimecres, 12 de novembre de 2008

Una guia de lectura fallida

Mentre estava preparant el segon llibre que llegirem al Club de Lectura (el primer serà un Pirandello), em vaig trobar que no tots els exemplars eren en català. I vaig canviar de llibre.
O sigui que les meves “abundoses” lectores i els meus “poquets” lectors no podran tenir el plaer de llegir –o de rellegir, no se sap mai!- La campana de vidre, de Sylvia Plath.
Per a mi era una relectura.
En el seu moment, vaig introduir-me en el món de la Plath després de llegir, de l’editorial Circe, una de les seves biografies.

Suposo que hi ha moltes maneres de preparar una guia per a un club de lectura, des de sant google fins a repescar apunts de la facultat, passant per assistir a alguna xerrada relacionada amb l’autora o l’autor. En el meu cas, la primera parada és la nostra petita biblioteca. I, precisament, sobre la Plath vaig trobar un parell de referències molt interessants:


Arrel de la representació a la Sala Beckett de Barcelona de Tres dones (Un poema per a tres veus), l’actriu Lluïsa Mallol parla de l’impacte que li va produir Sylvia Plath: “El meu primer contacte amb Sylvia Plath el vaig tenir fa deu anys amb la lectura de la seva única novel·la La campana de vidre. Impressionada per la força i amargor del seu llenguatge, em vaig interessar i endinsar en la seva obra poètica i en la seva biografia, sorprenentment lligada a la seva creació literària.”

I de la revista Quimera, trobo un interessant article de l’apreciat Mihály Des, que comença així: “La fulgurant i turmentosa vida de Sylvia Plath es brinda a comentaris, xafarderies, controvèrsies i, naturalment, a les biografies. Vint-i-sis anys després de la seva mort, la poetessa americana de més gran transcendència (autora també de la novel·la autobiogràfica La campana de vidre), segueix despertant passions. I, com gairebé sempre en aquests casos, les raons personals prevalen sobre les literàries.” (la traducció, maldestre, és meva).

Bé, avui us he parlat d’una guia de lectura fallida... Properament, en aquestes mateixes pantalles, la relectura de La campana de vidre, de Sylvia Plath.

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...


Encapçala i il·lustra el post d'avui la portada de Tres dones

divendres, 7 de novembre de 2008

Noves incorporacions

D’aquí uns dies, repartides aquí mateix.

Avui, la llista és aquesta:

L’altra meitat, tronada
Tot lletra, molt interessant
Llibre, vell i polifacètic?
Bloc literari, why not?
Blanca, i Rosa, i
Roca
Filament, fina expressivitat
Club de lectura, reunió mensual
Un racó de ràdio, i de llibres
Discreció, amb aprofundiment
Una caixeta, no apta per a la indiferència
Bruno, i Bruna
A la recerca de la sensatesa lectora
Un dia, un llibre

Llegeixes o què?!, un bloc per on passar, llegir, comentar, escriure, i no us oblideu de somriure...


Il·lustra el post d'avui "Letters", de Javier Mariscal